Crítica de T de Teatre: Una comèdia amb fantasmes

Després de trenta anys, T de Teatre segueix afrontant riscos. Lluny de repetir esquemes per assegurar el resultat, les T de Teatre fan honor al nom de la companyia buscant en cada nou espectacle alguna cosa especial que aporti el dramaturg o director amb qui decideixen col·laborar. A La dona fantasma és el dramaturg i director argentí Mariano Tenconi Blanco, que debuta entre nosaltres amb una obra escrita per a les quatre actrius de la companyia on es parla del misteri del teatre i de la vida.

Un text d’una certa complexitat per a les actrius, que han de circular per diferents moments i amb diferents veus, però que al capdavall és una magnífica tribuna perquè Mamen Duch, Carme Pla, Marta Pérez i Àgata Roca es llueixin. Un text estructurat en quatre monòlegs de quatre professores d’escola a finals dels anys setanta (ho delata el vestuari) i un epíleg coral de fantasmes en un espai escènic que, d’entrada, evoca un atractiu tangram volumètric però que no aporta gairebé res més a la funció.

Són quatre dones confrontades amb situacions domèstiques normals però gestionades amb molta imaginació i bones dosis d’humor. La Dèlia, que ha perdut el marit en mans d’una misteriosa argentina (Marta Pérez); la Lena, que enterra la seva mare i s’enamora del metge que l’hauria de salvar (es descriu una hilarant, sensacional, còpula sobre la taula) (Mamen Duch); l'Iris, enamorada de la professora de gimnàstica (Àgata Roca), i finalment la Nàdia, a qui han encarregant de muntar una obra de teatre amb les alumnes. I, esclar, surten els fantasmes. Ja se sap que als teatres hi ha fantasmes. De fet, en una paret del foyer del Romea hi ha una creació del fotògraf Joan Fontcuberta sobre el fantasma de la Xirgu.

No és, però, ella qui surt a escena, sinó els fantasmes una mica ridículs de quatre actrius afusellades abans de sortir a escena que necessiten actuar per a accedir al descans etern. És un apunt de caràcter polític sense gaire recorregut i que trenca la cohesió i el misteri de la resta de l'espectacle, però que serveix per tancar la funció amb somriures tot parlant de coses de teatre.