Crítica de teatre

La icona del teatre musical català

La Blanca d'Alèxia Pascual i el Saïd de Jordi Garreta formen una parella que destil·la química

2 min
Una escena de 'Mar i cel' (2024), al Teatre Victòria.
  • Text: Xavier Bru de Sala, a partir de l'obra d'Àngel Guimerà. Música i orquestració: Albert Guinovart.
  • Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Direcció 2024: Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Direcció musical: Joan Vives i Sergi Cuenca.
  • Intèrprets: Jordi Garreta, Alèxia Pascual, Abel García, Albert Gràcia, Berta Luna, Xavi Fernández, Eloi Gómez, Clara Renom, Sergio Escribano, Candela Díaz Sanz, Esteve Roig, Cisco Cruz, Albert Mora, Anna Alborch, Bittor Fernández, Estel Aparicio, Carme Giner, Biel Llongueras, Guillem Ripoll i Guillem Fole.

Què té Mar i cel per aconseguir vendre 150.000 entrades anticipades? Què té Mar i cel perquè tota una platea i l'amfiteatre del Teatre Victòria entonin l’himne dels pirates mentre la nau, ja buida en acabada la funció, saluda movent la quilla com si coquetegés amb els fans? Què té Mar i cel per haver estat reposat quatre vegades en trenta anys (1988, 2004, 2014 i 2024)? Què té Mar i cel per emocionar fins a la llàgrima? Doncs que Mar i cel no és només un musical de Dagoll Dagom sobre una obra d’Àngel Guimerà (a qui, per cert, el teatre no cita a la fitxa artística), sinó una icona del teatre musical català, com icones del país són el pa amb tomàquet, l’encesa del peveter als Jocs Olímpics, el drac del Parc Güell, la muntanya de Montserrat o un 9 de 8 de la Colla Vella dels Xiquets de Valls.

Una icona única, perquè l’espectacle de Dagoll Dagom amb música d’Albert Guinovart és certament l'única producció autòctona de gran format amb qualitats artístiques equiparables a les dels grans títols del gener a Londres i Nova York. Tot sigui dit, no ha hagut de competir amb cap altre, perquè altres companyies, com El Musical més Petit, que podia haver crescut, no van tenir el suport públic necessari, com sí que ha tingut, i a bastament, la companyia creada pel desaparegut Joan Ollé (tampoc hem esbrinat per quina morterada van vendre el Victòria al Mago Pop). En fi, tot just ara que el Teatre Nacional de Catalunya estrenarà una creació d’aquesta ambició en català o semblant i amb llibret i música original.

I dit això, la quarta entrega de la icona té les virtuts (moltes) i els possibles defectes (pocs) que ja tenia la primera entrega, quan la nau va tenir una fallada una estona abans de l’estrena. La nau, en aquell moment envellida amb farinetes de la filla de l’escenògrafa i amb veles de seda comprades a Lió, té ara una maquinària molt menys sorollosa i més eficaç. Com ells llums, les projeccions i els micròfons sense fils que fan servir la vintena d’intèrprets. I no sé si per l’equalització dels esmentats micròfons sense fil o perquè el so de l’orquestra (que va sonar de meravella sota la direcció de Sergi Cuenca) tapava segons com els fragments corals, però cal dir que vam patir per entendre la lletra d’algunes de les cançons, d'altra banda molt ben afinades.

Tant se val, però. Perquè hi ha motius suficients per aplaudir entusiàsticament una nau com aquesta a l’escenari, l’himne dels pirates, un repartiment ben equilibrat, un simpàtic Idris (Berta Luna) i un Per què he plorat tan ben interpretat per la Blanca d'Alèxia Pascual i el Saïd de Jordi Garreta, una parella que destil·la química.

'Mar i cel' (2024), al Teatre Victòria.
'Mar i cel' (2024), al Teatre Victòria.
stats