A la corda fluixa

Maria Stoyanova recorda amb tota precisió el 15 de març del 1993, la data en què va arribar a Barcelona. Tenia 18 anys, un visat per a 13 dies i el somni antic d’establir-se a la ciutat, on no havia estat mai abans. “Però a mi m’encantava Freddy Mercury, ell tenia devoció per Barcelona i vaig voler instal·lar-m’hi”, rescata del seu argumentari d’aleshores, refermat per la convicció íntima d’abandonar la seva Bulgària d’origen. La història de com va aconseguir arrelar-se a Catalunya està feta de mil contrastos, i si mira per les finestres del record es retroba amb sentiments ambivalents, temporades fosques, gent meravellosa, i també de miserable. Tot el que ha viscut nodreix la seva obra: peces escèniques de no ficció tenyides de performance, íntimament lligades a l’espai, el temps i l’espectador (els ingredients bàsics del Human Site Specific Performing Art) on busca la veritable comunicació amb cada espectador, un a un. El seu treball més recent, The last show, és una de les propostes de l’Experimental Room Festival, ideat i impulsat per ella mateixa, que aquests dies arriba a la quarta edició.

Amor i odi

Quan va començar a fer teatre performàtic, Maria Stoyanova tenia la pretensió d’agradar a tothom. L’experiència l’ha curat de la ingenuïtat, i ara no només ho accepta sinó que ha entès com n’és de saludable la discrepància. “Un amic va escriure un text sobre mi on diu que se m’estima o se m’odia”, explica. Ara li agrada estar a la corda fluixa. “Si t’arrisques potser t’equivoques, però sense risc no hi ha evolució”.

Alumna de mestres com Jordi Mesalles, Manuel Lillo, Txiqui Berraondo i, especialment, Peter Gadish i artista resident a l’Antic Teatre, Maria Stoyanova va començar actuant en espais alternatius com centres cívics, l’Antic Teatre i sales avui tancades i aleshores obertes a la dissonància. “La meva intenció no era fer espectacles no convencionals. Crec que el meu llenguatge, vinculat sempre al contingut, no és tan diferent. Però la reacció de la gent em va ensenyar que les meves propostes no eren convencionals”, explica. Com a mostra, el seu Paisajes de Chéjov (Viajes del alma), una experiència escènica de 22 performances de set hores cadascuna, o Madama(s) Butterfly(s), 40 dies de retir creatiu sense interrupció en què es combinava la creació amb la presentació en públic.

The last show dura 12 hores i suposa un punt d’inflexió en la seva trajectòria creativa, des del solo fins a l’equip, molt coherent en algú que treballa sempre des del que és particular -l’experiència pròpia- fins al que és universal -la connexió veritable amb el públic-. Però hi ha una altra raó molt més profunda de per què ha buscat ara tot un grapat de col·laboradors escènics. “¿Com podria fer un espectacle sobre mi amb tot el que està passant al món?Seria prepotent, una indecència”, es planteja.

Si la primera espurna va ser la de la crisi d’una dona blanca, aviat va aprendre que la respiració de l’individu avui més que mai està condicionada per la de la comunitat. Que la vergonyosa polarització de la riquesa, la terrible actuació davant dels refugiats, l’ensorrament dels valors, el conflicte entre religions, la debacle del capitalisme, ens incumbeixen a tots. Així que ha plantejat dues preguntes als seus col·laboradors: “¿Veiem la realitat tal com és?” i “Si aquest fos el nostre últim espectacle, ¿com ens ho faríem per generar bellesa enmig d’aquest panorama desolador?” Com és habitual en el seu treball, els espectadors rebran a l’entrada un llibre d’instruccions amb el que poden fer i el que no poden fer. Podran triar si s’endinsen activament en l’acció o es queden al marge, quan n’entren i quan en surten, què comparteixen i durant quanta estona. Tot això serà el dimecres 22 de juny, a l’Hangar i amb entrada gratuïta.

Però el festival s’estendrà durant tota la setmana vinent (10 espais, 16 performances, cent hores de programació) amb actuacions d’una pila d’actors i performers que creen des de la inquietud personal, en part sorgits del seu Atelier Escènic, el lloc on ensenya les claus de la seva tècnica escènica, i la resta veterans de la matèria: Ernesto Collado, Ada Vilaró, Fafá Franco, Valentina Carlone, Michael Gadish... I Cantabile 2, la companyia danesa de la qual Maria Stoyanova forma part des de fa tres anys i on ha trobat un reconeixement artístic, institucional i econòmic que li donen alè per seguir volent estar durant molt temps més a la corda fluixa.

EXPERIMENTAL ROOM FESTIVAL

DIVERSOS ESPAIS (BARCELONA)

DEL 20 AL 26 DE JUNY

(’THE LAST SHOW’ , HANGAR, 22 DE JUNY)