Contra el teatre banal

“Busco feina. Remunerada. De qualsevol cosa, si pot ser d’alguna cosa que sàpiga fer”. Així començava el missatge que la dramaturga i directora Marilia Samper va escriure fa un any al seu compte de Twitter. El que seguia era una relació de les seves aptituds laborals, molt ben valorades per la comunitat escènica des dels seus inicis a Barcelona, ja fa uns quants anys. 13 mesos després d’aquella crida, la Marilia és autora resident de la nova Sala Beckett. Ha dirigit el nou muntatge del Círcol Maldà, Vernissatge, a punt d’estrena. Dóna classes a l’Escac. Però no ha deixat de sentir que la seva feina porta associada una vertiginosa precarietat.

“Fa temps que laboralment visc gairebé al dia, no tinc una perspectiva ni tan sols a mitjà termini del que faré. Tot i amb això crec que tinc sort perquè van sortint coses, la majoria són coses petites, però les vaig ajuntant i això em permet anar sobrevivint”, descriu la dramaturga. Aquell famós missatge de Twitter el va escriure en unes circumstàncies especialment adverses. Tots els projectes que tenia entre mans, que havien de cobrir un any sencer de feina, havien acabat caient. La crida a la xarxa va funcionar. Va rebre propostes curioses, com vendre cosmètics, però també altres de relacionades amb l’ofici que la van ajudar a remuntar. S’ha passat la vida capejant les crisis, però al final sempre ha trobat la manera de tirar endavant dins dels marges flexibles de la seva professió: “I això em fa una mica de por perquè no sé fer res més”. A diferència de tants companys, no ha fet mai de cambrera, ni de dependenta, ni de repartidora de flyers. “Hi va haver una època especialment difícil en què necessitava treballar i em vaig presentar al supermercat Día. Jo em veia perfectament capacitada per fer aquella feina, però me la van denegar perquè deien que tenia un perfil molt alt”.

Pensant en els altres més que en ella, la Marilia troba a faltar suport en la dramatúrgia contemporània, especialment marcada per la desaparició d’iniciatives com el T6 (ella hi va participar i li va ser molt útil), els Radicals Lliure o l’Assaig Lliure. “Que la nova direcció del Teatre Nacional decidís no comprometre’s amb la dramatúrgia contemporània ha sigut un cop molt dur. No només per a la gent que estàvem en actiu, sinó per a la gent que començava a eclosionar”. Però, en canvi, hi ha una gran efervescència de dramatúrgia catalana. “Sí, però jo crec que si no comencen a sorgir suports institucionals això morirà. I és una llàstima, perquè a Barcelona i Catalunya hi ha un caldo de cultiu d’autoria molt potent, gent amb els projectes més interessants, que no s’arriben a visibilitzar perquè es mouen en circuits molt underground”.

Però aquests dies, aquest cop en la dimensió de directora, li toca posar-se al capdavant d’un text forà, Vernissatge, de Václav Havel, una producció de la companyia La Trama. Una parella convida un amic a la inauguració del seu pis i la trobada esdevindrà un assetjament al convidat perquè abraci la seva visió del món. La Marilia s’admira de la vigència d’un text escrit fa cinc dècades en un entorn comunista. I compara l’actitud de la parella amb la dels conversos més radicals a la religió de l’alimentació saludable, el km 0 i l’ecologisme entès en la seva dimensió més esnob.

Després d’aquesta direcció, la Marilia se centrarà en les tasques associades al seu estatus d’autora resident a la Beckett. Atribucions una mica pendents de definir encara perquè és el primer any que s’aplica aquesta fórmula, però que bàsicament són funcions de representació de la sala: “Aquesta temporada sóc Miss Beckett”, diu. I, especialment, l’escriptura d’una obra que obrirà el curs vinent de la sala. La dramaturga es declara molt cansada de la banalitat que detecta en moltes obres contemporànies: “I jo m’hi incloc”. Fatigada de textos sobre el jo que obliden el nosaltres en el sentit més ampli. Així que ha tingut ganes de llançar-se a la temàtica social. El seu nou text parlarà de la malaltia en una situació de precarietat econòmica. Parlar dels altres, però sense deixar, en el fons, de parlar d’ella mateixa. “Perquè avui tots els pobres porten mòbil. I tots els que, com jo, tenim dificultats per arribar a final de mes, creiem que pertanyem a un estatus al qual realment no pertanyem. Què passarà quan tingui 70 anys, em podré pagar la calefacció?”

+ Detalls

‘Vernissatge’

El Maldà (Barcelona)

A partir del 21 de desembre