Una comèdia intel·ligent amb una esplèndida Lluïsa Castell

Hi ha entre vuit i deu tipus de famílies segons les diferents webs que trobem a Google. La família nuclear, la convencional, la monoparental, l'homoparental, la reconstituïda, la multinuclear o fins i tot la unipersonal. Doncs vet aquí que la dramaturga mallorquina Marta Barceló ha trobat una altra manera de formar una família, de la qual només podem parlar succintament per no desvelar la gran idea que amaga Tocar mare. L’obra de l’escriptora, productora i actriu que fins diumenge passat tenia al TNC l’obra documental Zona inundable ens parla de les relacions maternofilials, de la infància feliç i de la infància desgraciada, de l’adopció d’infants, però sobretot de la buidor emocional que provoca l’absència d’una mare o d’una filla i de si és possible omplir-la encara que sigui de la manera menys sentimental que es pugui imaginar, en una peripècia dramatúrgica que ben segur aplaudiria Jordi Galceran.

L'Esperança és una viuda amb una pensió ridícula. Ha tingut una vida poc emocionant, però no es queixa. Una vida extrapolable a la de moltes dones. És una persona equilibrada, dolça i emprenedora. I està ingressada en un hospital en estat de coma. La seva filla Empar és una noia de 33 anys feta a si mateixa que dirigeix una productora audiovisual. Totes dues constitueixen una família peculiar que, no obstant això, les ajuda a omplir els buits sentimentals. El metge de l’hospital li demana que parli amb la seva mare, que li expliqui records. El que vulgui. Això la pot ajudar.

Quina gran actriu

Tocar mare és una comèdia intel·ligent, amb savis tocs d’humor i que, malgrat uns diàlegs sovint omplerts amb llocs comuns, toca la fibra de l’espectador perquè no hi ha ningú que no vingui o estigui en un entorn familiar o altre. Però sobretot per la interpretació de Lluïsa Castell. Per què la veiem tan poc a l’escenari? Quina gran actriu. És amb ella que l’increïble es fa creïble. És amb ella que acceptem la convenció teatral. És amb ella que ens acostem a la tristesa i a l’alegria, a l’esperança i a l’amor. I és la seva excel·lència la que fa més evident les mancances d’una Georgina Latre que no sempre troba els ressorts anímics del personatge de l'Empar tot i la delicada direcció de Jordi Casanovas i la brillant sobrietat de l’escenografia de José Novoa.