Una comèdia entretinguda de Molière amb poc Molière

És cert que El misantrop dirigit per David Selvas està inspirat en l’obra homònima de Jean-Baptiste Poquelin, ja que conserva el nom dels personatges, l’esquelet dramatúrgic i bona part de la intenció que Molière tenia quan va escriure aquesta comèdia sobre la veritat i la hipocresia. Però també és cert que el viatge del segle XVII al segle XXI ha propiciat una reescriptura quasi total que, entre altres coses, diria que ha escapçat els enfrontaments dels amants —que en la llengua de Molière (i en la traducció de Joan Oliver) són una delícia de joc—, i també ha furtat bona part dels diàlegs dels secundaris. No obstant, hi destaca la versificació en alexandrins del jove dramaturg Pablo Macho Otero, així com la direcció de David Selvas, eficaçment esquitxada de cançons dels anys setanta i vuitanta, de Lou Reed a Elton John, interpretats per uns actors i actrius prou solvents com a intèrprets musicals.

En la dramatúrgia de Sergi Pompermayer l’acció transcorre a les oficines d’un segell discogràfic que sembla que ho està petant amb grups d’aquests que són difícils de diferenciar perquè sonen tots igual, com critica el soci majoritari, Alceste. Lògicament, no serà un poeta i el seu sonet sinó la cançó d’un jove músic el que desencadeni el conflicte judicial. Célimène (Mireia Aixalà), l’enamorada d’Alceste, és aquí una exultant productora musical que acaba d’arribar de la festa dels Grammy. La resta de personatges estan vinculats a l’empresa que, com la música (original de Paula i Adrià Jornet), passa a tenir un protagonisme notable.

En el marc d’un espai escènic monumental (Alejandro Andújar), l’adaptació s’allunya força de la comèdia amorosa de Molière a favor d’una mirada crítica sobre la impostura d’una societat dominada pels influenciadors i les xarxes socials i per la preponderància de la banalitat. Pol López fa seva la intransigència honesta d’Alceste i fins i tot s’atreveix a tocar la bateria i a cantar, en una notable creació. Mireia Aixalà brilla en el paper de dona independent i despreocupada. Cal celebrar les intervencions cantades de Laia Alsina. I molt bé Norbert Martínez com l’amic Philinte.

Diria que hi ha una paradoxa, en aquesta comèdia, que d'altra banda resulta entretinguda: en certa manera, Selvas alimenta la mateixa banalitat que es dedica a denunciar amb l’objectiu de fer un espectacle contemporani per a un públic jove que, probablement, aplaudirà la funció.