El cas de la Manada arriba al teatre: "Em va trucar la mare de la noia i em va dir «endavant»"

Santa Coloma de GramenetEl 7 de juliol del 2016 una noia de 18 anys va ser víctima d'una violació grupal per part de cinc joves en una porteria qualsevol de Pamplona. El cas de la Manada va començar amb la denúncia d'una noia, sola, en estat de xoc, a les 3 de la matinada, durant les festes de San Fermín. L'impacte i la violència del cas va fer que el dramaturg Jordi Casanovas s'interessés per les transcripcions del judici, com abans havia fet amb el cas de corrupció del PP Ruz-Bárcenas. I es va trobar que "hi havia una sèrie de detalls que no havien transcendit a la premsa i que parlaven de l'educació dels nois, de la cultura masclista", recorda. "Volia explicar per què aquells homes eren criminals i ells no n'eren conscients. Aquell judici era paradigmàtic per explicar el canvi de pensament de la relació entre homes i dones", diu el dramaturg. Va acabar l'obra el març del 2018, fins i tot abans de la primera sentència, i la va entregar al director Miguel del Arco, que llavors dirigia el Teatro Pavón de Madrid.

La decisió de posar en escena Jauría no va ser fàcil. Podia ser dolorós per a la noia? "El primer que vaig fer, abans de començar a assajar, és escriure-li a través del seu advocat", explica el director. "Li dic: «T'envio la funció. No vull contribuir que et sentis malament ni complicar la teva recuperació». I comencem a assajar. Quan faltaven dues setmanes per a l'estrena, rebo una trucada: la mare d'ella. Penso que si em diu que no, no estrenarem. I la mare em diu: «Confio en vosaltres. Sé que ho fareu bé, sé que esteu amb la meva filla. Endavant»".

Dues versions, dos moments

Jauría es va estrenar a Madrid el gener del 2019, en plena efervescència social i en plena crisi judicial, abans que el Tribunal Suprem elevés la pena d'abús a violació. "En aquell moment assumíem un risc enorme, no sabíem si ens apedregarien, hi havia manifestacions al teatre. Uns ens deien que érem uns esquerranosos donant lliçons i una pintada al teatre deia: «Fuck monetitzar drames», quan el teatre sempre ha d'estar enganxat a la realitat", recorda el director. "Vam fer l'espectacle. Els pares van venir a veure la funció. La mare m'abraça i em diu: «La meva filla et vol conèixer». Vam preparar una trobada superdiscreta i... s'han quedat a la meva vida. De fet, vaig sopar amb ella la setmana passada. Soc molt conscient del que ha viscut després: l'agressió només és el principi terrible d'un malson", explica Del Arco.

Una nova versió de Jauría s'estrena aquest divendres a Santa Coloma de Gramenet i farà 13 funcions per Catalunya abans d'arribar el 4 d'abril al Teatre Romea. El repartiment és nou, jove i estel·lar, amb Ángela Cervantes, Carlos Cuevas, Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Àvila i David Menéndez. L'espectacle, sense caure en el morbo, permet ficar-se a la pell d'ella durant tot el procés, des de l'agressió fins al judici, però també en la d'ells. Els agressors no eren monstres, eren nois normals, malgrat la deshumanització que fan de la víctima. "Els hi vaig dir als actors: no vull que parleu d'ells com uns fills de puta o uns bojos. Heu de fer l'exercici de veure quant d'ells hi ha en cadascun de nosaltres, en la societat, quins comportaments reproduïm, quants xats nostres en portarien a la presó, quantes vegades ens han demanat parar i hem insistit...", planteja Del Arco.

"No volia posar en dubte la seva culpabilitat –explica Jordi Casanovas–, però crec que el teatre fa que t'impacti més que llegir-ho, que un personatge no li digués ni «com et trobes», ni li digués adeu a la noia. No es tracta d'un judici paral·lel, sinó que és una dissecció de la cultura masclista, primer dels acusats i després dels advocats de la defensa, que fan de portaveus dels pitjors pensaments de la societat". Els seus arguments parteixen dels prejudicis enquistats en l'imaginari col·lectiu: si els va provocar, si sentia dolor, si va lubricar, si va dir que no, si no va marxar. L'obra planteja moltes preguntes, que passa a fer-se l'espectador.

Una ficció que remou

El text de Jauría surt literalment de les declaracions del judici, per això és en castellà, i fins i tot ells imposten l'accent andalús. "El text era d'una aridesa extrema i, com deia Lorca, calia buscar-li el vestit poètic. El que fem és compondre una ficció dramàtica, volem fer una reconstrucció emocional del cas, però és veritat que l'espectador sap que tot el que diem ha passat. Hem de fer una funció prou bonica i subjugant perquè vulgui seguir mirant un pou de merda", reflexiona Del Arco. L'obra va rebre dos premis Max per la versió madrilenya el 2020, que no va trobar teatre per fer temporada a Barcelona.

Més enllà de l'èxit del muntatge, el més impactant per a la companyia van ser les reaccions del públic, fins i tot en funcions escolars. "Hem tingut desmais, catarsis... No hem fet ni una trobada amb públic en què no s'aixequés una dona a compartir el seu testimoni. Xavales entre 15 i 18 anys dient davant de 400 companys: «A mi m'han violat des que tinc 8 anys». I jo pensava: no ploris, no ploris", recorda Del Arco.

Malgrat que la violència de gènere no s'atura i fins i tot s'incrementen les denúncies de violència grupal, Miguel Del Arco està convençut que les coses estan canviant, les actituds, les mentalitats, però també les lleis, perquè del cas de la Manada en surt la llei integral de la llibertat sexual [la llei del només sí és sí], "que és brutalment radical i avançada a molts països". Però què li ha passat a ella? "Jo l'animo molt, perquè és una jabata, només has de sentir com respon al judici una xavala de 20 anys –diu el director–. Afortunadament està bé, ha reprès la seva vida i té un cinturó d'amor al seu voltant. Però el calvari és el calvari. Ella ens diu una cosa: que nosaltres som la seva veu".