Què està passant amb l'arxiu de Carles Santos i Mariaelena Roqué?

Les Cases d'AlcanarMariaelena Roqué (Tarragona, 1952) viu de cara al Mediterrani, en una casa petita de les Cases d'Alcanar que és, a la vegada, un museu del seu art. A cada racó del menjador-cuina hi guarda records i objectes de més de 50 anys de creacions. Un grup de nines d'arreu del món saluden els visitants des de l'entrada: "Volia fer-ne una exposició al Museu Etnogràfic penjant-les com una cortina", explica Roqué. I, al capdamunt, les regeix la fotografia d'ella nua cavalcant un galgo esculpit que va formar part d'Asdrúbila, l'espectacle dels Jocs Olímpics del 1992. Entre els quatre carrers d'aquest poble tranquil de costa, l'últim del Principat de Catalunya abans de trepitjar el País Valencià, Mariaelena Roqué va conèixer Carles Santos (1940-2017): ell, nascut a Vinaròs, també hi vivia i tenien una amiga en comú. Era el 1985, ella havia crescut a Veneçuela i més endavant havia tornat a Catalunya, la seva terra natal. "Vaig decidir quedar-me. Des del principi vaig tenir la visió que construiríem un llenguatge artístic junts", recorda Roqué.

Santos i Roqué van ser parella sentimental i artística durant 25 anys. Van fundar la Companyia Carles Santos. "Ara em pregunten per què no hi vaig posar també el meu nom, però en aquell moment no hi vaig donar importància. El que m'interessava era crear", diu l'artista. Junts van aixecar espectacles que farien la volta a Europa com Tramuntana Tremens (1989), La pantera imperial (1997) i El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora (2003), entre molts altres. El seu imaginari està fet de libèl·lules esculpides en ferro de més de cinc metres d'alçada, vestits de cues indesxifrables, escultures sinuoses d'acer inoxidable i gàbies que serveixen de barret. Als anys 90, Roqué va començar a preocupar-se pel destí de tots els elements escènics una vegada l'espectacle havia acabat el seu camí. "El Carles no tenia gaire interès a arxivar, però jo sempre he tingut la perseverança i la dedicació de guardar el màxim d'obres possible", diu Roqué.

En aquella època treballaven amb institucions com l'Ajuntament de Barcelona, i les Generalitats catalana i valenciana. Roqué va buscar la manera de recuperar els objectes d'espectacles antics i va topar amb unes quantes sorpreses desagradables. "El 1992 em vaig trobar els vestits, les escultures i els elements visuals d'Asdrúbila en condicions deplorables, llençats per terra dins d'un cinema tancat. A principis dels anys 2000, després de les funcions d'Il barbiere di Seviglia (2000), tots els elements escenogràfics eren en un magatzem ple de rates. Aquest és un dels problemes del nostre país: ningú es preocupa de tot això una vegada s'ha acabat un espectacle. No tenim un sentit de guardar i ningú té espai, ni els museus ni els teatres", lamenta Roqué.

Un arxiu en dos magatzems de les Cases d'Alcanar

A mitjans dels anys 90, l'artista va llogar dos locals a les Cases d'Alcanar per desar-hi tot el que anava recuperant, des de vestuari i attrezzo fins a cartells, programes, reculls de premsa, maquetes i fotografies. Fins al 2010 la companyia va assumir la despesa del lloguer, però des que Roqué i Santos es van separar i fins avui, ella ha mantingut sola els dos magatzems, amb un cost total de més de 150.000 euros. Algunes amigues de l'artista, com la dissenyadora de moda Isabel de Pedro i la pallassa Pepa Plana, li han cedit alguns espais per guardar també elements de l'arxiu.

Un temps abans de morir, Santos i Roqué es van reconciliar. "Em va preguntar: «Què faràs amb tot allò?». Ell no tenia capacitat econòmica per ajudar-me, però em va fer prometre-li que ho guardaria tot", recorda l'artista. Des del 2008 Roqué tenia un projecte per crear una fundació i, quan Santos va morir, va intentar dur-lo a terme juntament amb els hereus, però no va prosperar. "Hi ha hagut algun intent de diàleg, però sense èxit", afirma la creadora. Els hereus guarden les partitures de Santos i una part dels elements escenogràfics de l'arxiu.

Ara està entre l'espasa i la paret, perquè el propietari dels magatzems on guarda l'arxiu propi i el de la companyia ha mort, a ella se li acaba el contracte de lloguer el 31 de maig i els nous propietaris ja li han dit que no l'hi renovaran. L'Ajuntament de Vinaròs podria estar interessat en una part de l'arxiu, però Roqué no vol dispersar-lo. "Tota aquesta obra s'ha creat a Catalunya i forma part de la cultura catalana. Per això vull que es quedi a Catalunya, al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) i al Museu de les Arts Escèniques (MAE)", subratlla Roqué. El 2005, amb el suport de l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC, ara ICEC), va catalogar i digitalitzar tot l'arxiu. Aquesta part, que ella té en diversos discs durs i es pot consultar a través de la seva pàgina web, també voldria derivar-la al MAE.

Justament, al febrer un equip del MAE va visitar Roqué per valorar la possible incorporació de l'arxiu. Segons el museu, la seva voluntat és "preservar tot l’arxiu documental i una selecció del vestuari i utillatge tal com s'ha fet amb Comediants i la companyia Gelabert Azzopardi". Tot i això, ara mateix el MAE està en un moment convuls. Actualment, el museu comparteix edifici amb l'Institut del Teatre i, des de fa temps, els artistes reclamen una nova seu física per poder guardar i exhibir el patrimoni escènic català. Malgrat que el diàleg entre el museu i Roqué és fluid, la institució subratlla que li cal "valorar i condicionar l’espai necessari" i afegeix: "Som en un moment històric en què moltes companyies o artistes volen donar els seus fons perquè es dissolen o es jubilen i la demanda per rebre donacions és molt més gran que fa anys".

Per tot plegat, l'artista reivindica el valor dels elements escènics com a part de l'art contemporani català. "Cada obra és única, té una firma i pertany a un temps intrínsecament unit a l'artista –assenyala Roqué–. És molt necessari que hi hagi un espai de memòria per a totes les companyies històriques dels anys 80, 90 i 2000, que reculli el nostre art i el nostre llenguatge particular i sense concessions i que serveixi, a més, per a les noves generacions".