"Si no fos per la sarcoïdosi pulmonar, avui no seria actriu"

BarcelonaPoc després de fer trenta anys, l'actriu Raquel Camón (Girona, 1984) va rebre un diagnòstic que li va canviar la vida. Va anar al metge perquè s'ofegava, li feien mal les articulacions i estava més cansada que de costum. Al cap de pocs dies va descobrir que patia sarcoïdosi pulmonar, una malaltia minoritària que a Europa afecta només 15 de cada 100.000 persones, sobretot dones d'entre 25 i 40 anys. "Jo havia sigut sempre molt sana i, de cop i volta, em vaig trobar que estava a la flor de la vida i no podia fer ni dos passos seguits", explica Camón, que fins aleshores no havia sentit a parlar de la sarcoïdosi pulmonar.

"Al principi vaig pensar que no n'hi havia per a tant, però a mesura que em trobava malament em vaig adonar que sí, que era més greu del que creia", diu l'actriu. "Quan et diuen que tens càncer o qualsevol altra malaltia més coneguda és una merda igualment, però saps què és i coneixes gent que en té. Saps que et pots morir, però també que et pots salvar", afegeix. Ella, en canvi, es va trobar "sola i desconcertada", sense cap persona de referència i amb moltes pors sobre el futur: "Hauré d'anar amb respirador? Fins quan podré fer vida normal? Podré tenir fills? Quan se'm tornarà a despertar la malaltia? Moriré jove? Com seré d'aquí uns anys?"

A part del trasbals emocional, Camón va viure uns mesos complicats per culpa del tractament amb corticoides. "Són uns medicaments molt forts. Em van provocar insomni, taquicàrdies i canvis d'humor, i em vaig engreixar trenta quilos", explica l'actriu. A poc a poc, veient que la sarcoïdosi li donava una certa treva, va anar recuperant "la positivitat i el caràcter optimista" i va decidir reorientar la seva vida. "Si no fos per la malaltia, avui no seria actriu –explica–. El meu somni sempre havia sigut dedicar-me al teatre, però llavors vivia a Girona i tenia una altra feina. Arran del diagnòstic, em vaig preguntar: «Raquel, què estàs fent amb la teva vida? No ho veus, que no ets feliç?» I vaig venir a Barcelona per estudiar interpretació". Després de debutar a la pel·lícula La dona il·legal, de Ramon Térmens, i en sèries com Mira lo que has hecho (Movistar+) i Com si fos ahir (3Cat), Camón aborda ara "el projecte més especial" que ha fet mai, un espectacle autobiogràfic amb què espera "reivindicar que les malalties minoritàries existeixen" i encarar-se amb humor a la sarcoïdosi. "El públic sortirà de la sala coneixent la malaltia, i això ja és una victòria", diu l'actriu.

Com cantar 'Sobreviviré' sense que m'exploti un pulmó, que es pot veure al Maldà de Barcelona fins al 6 d'octubre, ressegueix el procés personal de l'actriu des del diagnòstic fins a l'acceptació de la malaltia prenent com a teló de fons un karaoke en què sonen cançons de Mónica Naranjo, Beth i Rosa López, entre d'altres. Camón no es va decidir a portar a escena la seva pròpia història fins que no va conèixer l'actriu i dramaturga Dana Carbonell. "Ella em va aportar l'energia i l'empatia que necessitava per explicar un tema tan íntim", explica l'actriu. Completen l'equip artístic Júlia Cortina, que assumeix la direcció escènica de l'espectacle, i Neus Soler, que n'ha dissenyat l'espai sonor. A més, l'actriu Anna Griera, intèrpret de llengua de signes, s'incorpora al repartiment per fer la funció més accessible. "Ja que estem visibilitzant una malaltia, què millor que acostar-la al màxim de gent?", argumenta Camón. "Fent aquesta obra ens hem adonat que, en el món de la cultura, estem acostumats a una manera de fer molt privilegiada, en el sentit que tot funciona a un ritme frenètic que només poden assumir persones sanes", afegeix Dana Carbonell, que explica que "han fet algunes modificacions en el muntatge de llums o l'escenografia perquè les persones sordes no es perdin res de l'espectacle".

Des de fa uns anys, l'Hospital Clínic té un programa multidisciplinari que investiga específicament la sarcoïdosi, sota el lideratge dels doctors Jacobo Sellarés i Manel Ramos. Tot i que Camón reconeix que aquesta dècada ha crescut l'interès per les malalties minoritàries, demana que s'hi destinin més recursos: "Són malalties que afecten menys persones, però igualment som moltes les persones que les patim". I afegeix: "Espero que l'espectacle serveixi perquè la gent tingui més empatia i menys prejudicis. Per exemple, quan jutgem un jove perquè està assegut al metro, no sabem si està pitjor de salut que la senyora gran del costat".