‘Cabaret’, la història d’un musical nascut novel·la
L’espectacle, estrenat per primer cop fa més de mig segle, recala a partir d’avui al Teatre Victòria. Elena Gadel i Ivan Labanda protagonitzen l’adaptació d’una obra que ja acumula 30 milions d’espectadors
El teló del Teatre Victòria de Barcelona s’aixecarà demà per acollir una nova versió d’un clàssic, més de mig segle després de la primera funció. Cabaret s’estrena a Barcelona en un dels escenaris naturals per als espectacles musicals a la ciutat. Ja ha visitat la cartellera catalana diverses vegades i és un vell conegut pels amants del gènere. El que potser molts no saben és que les arrels de la peça no són genuïnament musicals. Primer va ser una novel·la, escrita per Christopher Isherwood. John Van Druten en va fer una versió, també literària. I Joe Masteroff la va adaptar, ara ja sí, pensant en el seu potencial rítmic i teatral.
Tampoc és fàcil seguir el reguitzell de noms que ha adoptat la peça en els seus diferents formats. La novel·la original, del 1939, es titulava Goodbye to Berlin. En mans de Van Druten va passar a dir-se I am a Camera. I Masteroff va decidir tirar en direcció contrària a la marcada per l’autor primigeni, i va batejar la seva versió com a Welcome to Berlin. Paradoxes de la vida i el màrqueting, finalment el títol que ha acabat triomfant no té res a veure amb cap d’aquests. Però el que les versions de Cabaret no van modificar és el nus de la història, una emotiva crònica ambientada en la República de Weimar que descriu la fi d’una època. Al Kit Kat Club de Berlín la gent s’evadeix del clima prenazi, enmig d’una alegria carregada de presagis funestos.
Quan el primer Cabaret va arribar als escenaris, Liza Minnelli, convertida després en emblema de la peça fins al punt de semblar que no havia fet res més a la vida, no formava part del projecte. I no per falta de ganes. El 1966 es va fer el càsting per escollir els intèrprets de l’espectacle en la seva estrena a Broadway, i Minnelli ja s’havia enamorat del paper de Sally Bowles, la protagonista. Però el paper va ser confiat finalment a Jill Haworth. Minnelli va haver d’esperar cinc anys per iniciar la seva relació simbiòtica amb el personatge. Va ser el 1971, quan Bob Fosse va dirigir la versió cinematogràfica del musical, que obtindria vuit Oscars (entre els quals, el de millor actriu).
Aleshores, Cabaret ja s’havia presentat al West End de Londres. Però encara faltaven 20 anys perquè l’espectacle arribés a Barcelona: va ser el 1992, en una adaptació estrenada al malaguanyat Teatre Novedades, amb direcció del també desaparegut Jérôme Savary. Nina i Ramon Madaula van protagonitzar l’espectacle amb un repartiment eclèctic: el cantautor Ovidi Montllor, l’actriu Sílvia Tortosa i la directora de cinema Mireia Ros figuren entre la nòmina d’intèrprets. Només va estar un mes a la cartellera (després va anar a València, també durant un mes). A Madrid, l’èxit es faria esperar fins a la presentació l’any 2003 de la rèplica exacta d’una altra versió mítica, dirigida per Sam Mendes 10 anys abans a Anglaterra. Es va representar tres anys a Madrid, i després va iniciar una gira estatal, amb escala també a Barcelona: set mesos de fortuna al Teatre Apolo.
La versió que ara s’estrena al Teatre Victòria està protagonitzada per Elena Gadel i Ivan Labanda, dos noms forts del musical a Catalunya. Labanda ja està familiaritzat professionalment amb la història: va formar part del muntatge que, amb el títol d’ Adéu a Berlín, va dirigir Josep Costa al Teatre Artenbrut el 2001. De mica en mica, totes les adaptacions han anat eixamplant el públic que ha assistit als últims cartutxos d’un món a punt d’enderrocar-se: 30 milions d’espectadors, de mig centenar de països, en més de 30 idiomes. I continua sumant-ne.