Crítica de teatre

Buscant un músic perdut als anys noranta

Marc de la Varga dirigeix a la Sala Flyhard 'Em dic Josep', una proposta d’interès i ben agraïda

'Em dic Josep'

  • Autoria i direcció: Marc de la Varga
  • Intèrprets: Mont Plans, Daniel Higiénico i Pau Vinyals

Sota la forma de presumpte documental d’investigació, Marc de la Varga s’ha inventat un relat de presumpta autoficció en què res és el que sembla. Una història hereva, sens dubte, de l’anterior creació del dramaturg, El niño de la tele, estrenada a la mateixa Flyhard fa vuit anys, en què retratava la vivència de Rubén Ramírez, un nen que als dotze anys va conquerir l’èxit a les televisions dels anys noranta amb les seves imitacions. Un èxit que va desaparèixer amb la mateixa rapidesa que havia aparegut.

Cargando
No hay anuncios

I d’aquell espectacle documental l’autor salta a un altre personatge documentable. Es tracta d’un tal Camil Clot, brillant músic de l'escena independent de la Barcelona de finals dels noranta que desapareix d’un dia per l’altre sense que ningú sabés el perquè. Marc de la Varga decideix investigar-lo buscant els seus familiars. Trobarà la seva mare (Mont Plans) i el presumpte germà del Camil (el tal Josep interpretat pel dinàmic Daniel Higiénico) i ell mateix es converteix en coprotagonista absent de la història, al qual dona vida Pau Vinyals. És una investigació ben conduïda amb tocs d’humor que manté l’interès de la proposta, però al nostre entendre un xic llastrada per un excés d’informació sobre l’autor i les seves circumstàncies; això funciona com a trencament entre el que és narració i el que és teatralització dels encontres.

Bona direcció i bona interpretació d’una Mont Plans a qui no hi ha paper al qual no tregui suc i un Pau Vinyals molt atent a donar el punt de naturalitat necessari. Una altra cosa és el cas de Daniel Higiénico, un músic, cantautor i perfomer escènic amb més de trenta anys a les espatlles i uns 2.500 concerts de tota mena i estil malgrat que sigui per a mi i per a molts de vostès tan desconegut com el Camil Clot de la recerca. Daniel és, sens dubte, una bèstia escènica. Sense subtileses però clavant el text amb contundència i, esclar, amb les qualitats vocals necessàries (sense excedir-se) per assumir les cançons d’un espectacle força musical. Una proposta d’interès i ben agraïda.