"La bufetada que li va fotre el meu pare a la meva mare ha sigut el meu motor creatiu"

BarcelonaA l'illa Decepció, al nord-oest de l'Antàrtida, apareix un vaixell atrapat entre el gel. La tripulació es troba perduda enmig del no-res, sense menjar i amb un paisatge de fons desolador. És el punt de partida de S 62°58’, W 60°39’, l'últim espectacle de la companyia belga Peeping Tom, que es va estrenar a la Biennal de Dansa de Lió del 2023 i es podrà veure del 5 al 16 de juny a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), un dels coproductors de l'obra. "És una distopia que transmet una certa desesperança –explica la directora del teatre, Carme Portaceli–. Em va fer pensar en Hannah Arendt, que deia que, quan la societat perd l'empatia, és la fi del món". La complicitat de la companyia amb el TNC ve de lluny: el 2020 van presentar-hi Díptic, dues peces sobre la crisi d'una parella, i el 2022 va portar-hi Triptych, que també prenia com a metàfora un vaixell desorientat.

En aquesta ocasió, se serveixen de la imatge del vaixell per reflexionar sobre els sacrificis que comporta l'ofici d'artista. "Quan estem de gira, molts de nosaltres passem setmanes senceres sense la família –diu Franck Chartier, un dels directors artístics de la companyia–. Durant tots aquests anys, com a companyia, ens hem divertit molt, però també hem tingut moments complicats. La pregunta que ens fem és «Per què ho sacrifiquem tot pel teatre?»" Aquest component metateatral s'intensifica sobretot durant la segona part de l'espectacle, en què el decorat del vaixell desapareix i l'escenari es converteix en una sala d'assaig on els actors discuteixen sobre la vida i la professió. "És una obra de ficció a l'estil Peeping Tom –explica Chartier–. Mentre assajàvem, intentàvem empènyer l'obra cap a la ficció, però sempre acabàvem parlant de nosaltres".

Introspecció col·lectiva

Per la temàtica de l'espectacle, Chartier ha optat per "un grup d'actors una mica més grans" que habitualment, "amb prou perspectiva vital per analitzar els seus errors del passat". Com la majoria de propostes de la companyia, S 62°58’, W 60°39’ manté la dansa i el cos com a eixos principals, però en aquesta ocasió el text pren més importància, precisament per fer un exercici d'introspecció col·lectiva. Durant els assajos, els actors es van adonar que molts dels seus traumes tenien a veure amb el fet d'haver estat absents en moments familiars complicats. "Un actor havia de treballar mentre la seva mare estava ingressada a l'hospital per violència de gènere, un altre no havia pogut assistir al part del seu fill, un altre havia de sentir els plors del seu fill per telèfon", explica el director.

"Aquests mesos m'ha vingut molt al cap que el meu pare li va fotre una bufetada a la meva mare un dia mentre sopàvem –diu Chartier–. Em va quedar marcada, com un tatuatge, la violència de l'home cap a la dona. Crec que la bufetada que li va fotre el meu pare a la meva mare ha sigut el meu motor creatiu". A S 62°58’, W 60°39’ apareix un nen maltractat que fa de mirall de les seves pròpies vivències infantils. "Una part de mi va morir amb la violència psicològica del meu pare", explica el director. "El teatre ens permet fer tots els papers de l'auca i venjar-nos una mica de la pròpia vida sense que hi hagi un judici al respecte", afegeix.

Així, doncs, el patriarcat i el rol de la dona en el futur són dos temes centrals de l'espectacle. El gel àrtic de l'illa Decepció és "un paral·lelisme del patriarcat, de l'home fort i guerrer", diu el director, que reconeix que ell parla des de la posició d'"home blanc i privilegiat". "Un dia, el meu fill de quatre anys em va preguntar «Papa, tu de què serveixes?»", explica Chartier. I conclou: "Si Putin o Netanyahu fossin dones, probablement no enviarien tropes a matar infants. Crec que està bé el concepte de matar el pare. Si les dones governessin més el món, potser hi hauria un punt més de dolçor".