Bruna Cusí: “És molt bonic rebre els fruits d’anys de picar pedra”

REW

<<

És fàcil imaginar la cara d’espant dels pares. La petita Bruna Cusí i les seves amigues d’estiueig a Calella de Palafrugell han convocat tot el poble, un any més, a una representació teatral. L’escenari és la porteria del camp de futbol, que han vestit amb un llençol. La Bruna triomfa amb la paròdia d’un anunci de iogurts en què la protagonista simula un orgasme. Els pares no saben on ficar-se, però la nena ja ha tastat el plaer addictiu de l’aplaudiment. “Cobràvem entrada i amb els diners ens n’anàvem a Llafranc a menjar un gelat”, diu la Bruna sobre aquells espectacles d’infantesa.

“A casa hi havia un ambient artístic”, recorda. El seu pare és actor i doblador; la mare és dibuixant, “una artista, tot i que ella sempre s’ha considerat una artesana”. Ella és la filla del mig de tres: “Ser la mitjana et marca la personalitat”, diu. La germana gran no va voler saber res de la inestabiliat econòmica lligada a les arts. “Jo amb això he sigut més soferta”, diu la Bruna. I la més jove es dedica al circ. De petita, la Bruna va estudiar teatre en diverses escoles. Però, hiperactiva, també va tastar la vela, el tenis, la guitarra, i va ser enxaneta amb els Castellers de Gràcia. A l’Institut del Teatre es va especialitzar en teatre de gest; amb la crisi com a companya de viatge va aprendre a relativitzar els càstings i va ignorar els que li aconsellaven oblidar-se del cinema i la televisió. El seu debut audiovisual va ser al Psico-express de Dagoll Dagom, al costat de Rosa Maria Sardà, i el primer paper de llarga durada a la tele li va arribar amb Polseres vermelles.

PLAY

>

De Polseres vermelles en va treure una altra cosa molt bona que l’ha portat fins al seu engrescador present. Necessitava sentir-se segura davant la càmera i es va apuntar a classes a l’escola Laura Jou; quan ja n’era una alumna avançada va tenir de professor l’Agustí Villaronga. “Vam tenir una connexió molt bona”, diu la Bruna, molt sensible a aquest tipus de vincles. Durant el curs va treballar una escena d’ Incerta glòria, justament en el paper de la Trini, el que va acabar fent dos anys més tard, quan el projecte es va materialitzar. “En l’Agustí hi vaig trobar un mestre, i no és fàcil trobar mestres a la vida”, reconeix.

I encavalcant-se amb aquell rodatge hi va haver el d’ Estiu 1993, òpera prima de Carla Simón, que no ha parat de donar satisfaccions a tot l’equip, com una carretada de premis en un munt de festivals. “Durant l’últim any tot ha sigut anar recollint els fruits de tota aquesta feina. Però jo sé que no només ve d’aquestes pel·lícules; fa molts anys que pico pedra, lluitant molt. I és molt bonic quan reps els fruits del teu treball”. La Bruna creu en la constància, en no defallir. I a més sap trobar-li el costat bo a les coses. Per això no la va deprimir no rebre cap premi del cinema europeu, ni tampoc el fet que Estiu 1993 quedés descavalcada de la cursa pels Oscars. “No hi havia posat gaires esperances perquè era molt difícil”. Confessa que se sent com si surés en un núvol per les nominacions als Goya. Però molt combativa quan considera que s’està fent una injustícia, no amaga “la ràbia” per la manca de candidatures d’ Incerta glòria.

FF

>>

La Bruna té pendent l’estrena d’un projecte molt especial, Adara, una pel·lícula amb la qual té una forta implicació. Rodat fa quatre anys, va ser el seu primer film. “El vam fer amb un equip de només dotze persones que són la meva família, gent que m’estima i em va donar molta llibertat per provar coses”. Sembla que per fi enguany arribarà a les sales. “Espero que tingui molt de recorregut per festivals, m’encantaria anar a Sundance amb aquesta pel·lícula i, per què no, a Cannes o a Berlín”. Tot apunta que aquest tornarà a ser un gran any per a l’actriu, perquè els projectes (cinema i televisió, Madrid, Catalunya, Regne Unit...) se li acumulen. “Em moro de ganes de rodar un altre cop”, confessa.

Ser actriu és el que sempre havia volgut a la vida i des de fa uns anys, a més, en pot viure sense necessitat de combinar-ho amb tantes feines alimentàries com ha arribat a fer (cambrera, professora de teatre, dependenta de videoclub, lectora per a un escriptor cec...). Li agradaria no deixar mai d’actuar, però, “tastaolletes” declarada, buscarà temps i sala per estrenar el seu primer text teatral, finalista del premi Quim Masó i encara sense títol. Una pila d’anys de teràpia l’han ajudat a sentir-se segura amb ella mateixa i a tenir les idees clares. Com per exemple que el seu cos menut és una virtut a l’hora de fer cinema perquè la singularitza. “Les dones de casa meva som petites, i sempre ho hem vist en positiu. Ja se sap que al pot petit hi ha la millor confitura... I també el verí”, diu, riallera i comprensiblement disposada a gaudir a fons del seu gran moment.u