Peter Quilter: “A Broadway no pots anar al teatre per menys de 150 euros”

BarcelonaPeter Quilter (Colchester, Regne Unit, 1965) és un dels pocs dramaturgs afortunats que ha vist com les seves obres s'estrenaven a Broadway, a Nova York, i al West End, a Londres. El seu primer èxit mundial va ser Glorious! (2005), que va aplegar dos milions d'espectadors a tot el món i es va adaptar al cinema en una pel·lícula amb Meryl Streep i Hugh Grant al capdavant. El 2012, Quilter va trepitjar Broadway amb End of the rainbow, la història dels últims dies de Judy Garland. L'espectacle va arribar al cinema el 2020 sota el títol de Judy i amb Renée Zellweger com a protagonista. Per primera vegada, Quilter arriba a la cartellera de Barcelona i ho fa, a més, amb un espectacle que és estrena mundial. Paso a paso, la història de tres amigues i un repte pendent, es representa al Teatre Apolo fins al 21 d'agost.

D’on sorgeix Paso a paso?

— Durant la pandèmia vaig obrir l’ordinador i vaig començar a escriure directament, sense cap pla ni estructura. Ho feia cada dia. Vaig començar una història sobre tres homes, però quan portava unes 20 pàgines em vaig adonar que era molt millor si eren tres dones. Quan no escrivia només pensava en tots els teatres tancats i la crisi econòmica, però el que apareix a l’espectacle és una història d'amistat i amor. Em va sortir de dins.

Sovint escriu sobre dones. Per què?

— Els meus primers textos eren obres de teatre petites, fins que vaig veure Sunset Boulevard. Era la primera vegada que veia un bon paper protagonista d’una dona. Tot el que havia vist fins aleshores eren homes, homes, homes. Llavors vaig escriure Glorious!, la història de la soprano Florence Foster Jenkins. Aquell muntatge va anar molt bé i a partir d'aleshores sempre he tingut els ulls oberts buscant bons papers per a les dones. Hi ha tantes grans actrius sense oportunitats per actuar! Els homes tenen moltíssimes opcions i les dones en tenen molt poques. Cal que creem papers per a elles. També em resulta més fàcil escriure personatges femenins. Els homes són més reservats, no expliquen gaire com se senten, mentre que les dones parlen més obertament de les emocions. 

Com va ser la seva experiència a Broadway?

— Va ser com si guanyés la loteria. Escriure una obra de teatre i aconseguir que es faci a qualsevol escenari ja és molt difícil. Hi ha milers de textos teatrals que no arriben mai als teatres. Quan els meus textos van arribar a Londres i a Nova York va ser un xoc. No m’ho hauria imaginat mai, especialment a Broadway. End of the rainbow era un espectacle relativament petit, amb quatre actors i cinc músics. I el projecte de Broadway va costar quatre milions d’euros. És un dineral. No ho entenia, ¿com podia costar tant?

L’espectacle va ser un gran èxit. El va gaudir? 

— En realitat va ser aterridor. Recordo anar a les taquilles i veure els productors drets allà per controlar quantes entrades s’estaven venent. Hi havien invertit molts diners i jo me'n sentia responsable. El crític del New York Times, un dels més poderosos del món, no assisteix a l’estrena sinó a la prèvia de dos dies abans. La seva crítica es publica a la mitjanit del dia de l’estrena. Després de la primera funció vam anar a la festa organitzada per celebrar-ho i jo era allà esperant i patint. A les dotze de la nit vam poder-la llegir i era bona. Si hagués estat dolenta, la festa s’hauria acabat de cop. Aquest nivell d’estrès en les estrenes no existeix enlloc més del món. Tot plegat és com estar en una muntanya russa, és molt intens. Però si tens èxit després l’espectacle fa la volta al món. 

Després de passar tot això pot respirar tranquil i viure del teatre?

— Els dramaturgs no ens fem famosos, els nostres espectacles sí. Pots preguntar a algú si ha vist End of the rainbow i et dirà que sí, però si li demanes si ha vist un espectacle de Peter Quilter, no crec que m’associï a l’obra. Cada vegada que escric començo de zero. Si tinc sort, l’obra de teatre s’enlaira i no he de fer res. Però altres vegades he d’estar-hi a sobre cada dia, insistint i lluitant per promocionar-la.

Ho té fàcil per tornar a Broadway?

— Si abans un espectacle petit de Broadway costava quatre o cinc milions, ara en costa 10. Llogar un teatre val tres vegades més que abans, les produccions són més cares, els actors tenen sous més alts, la publicitat també s’ha encarit. Per això els preus de les entrades no han parat de pujar. A Barcelona pots anar al teatre per 20 euros. A Broadway no pots anar al teatre per menys de 150 euros. És un món completament diferent.

És un món per a rics?

— Per a gent rica i per a espectadors que només hi van perquè és una ocasió especial, un aniversari o una celebració. Hi ha tanta gent vivint als Estats Units que pots omplir els teatres només amb espectadors que hi van un cop l’any. Això no em sembla bé. Escric obres de teatre per arribar al màxim de públic, no només per a gent rica. Vull que vingui tothom. 

Com va ser el procés d’adaptació de les obres a pel·lícules?

— A les productores audiovisuals no els agrada agafar l’espectacle ja fet i convertir-lo en una pel·lícula. Agafen la idea, els personatges i la història i fan una cosa completament diferent. Durant tot el procés vaig estar a fora, no vaig anar al rodatge ni res d’això. Era una experiència nova per a mi. Em va sorprendre que no volguessin que hi estigués més involucrat. M’havia imaginat en un avió privat amb la Renée Zellweger discutint l’obra de teatre. Però el que va passar va ser que vaig firmar un contracte, vaig cobrar i ja està.   

Quin paper juga Barcelona en l’escena teatral internacional?

— Hi ha ciutats que són clau: Nova York, Londres, París, Sidney i també Barcelona. Vaig estrenar un gran espectacle a Hamburg i a ningú li va interessar, va tenir èxit a Alemanya i ja està. En canvi, quan vaig anunciar que estrenaria Paso a paso aquí vaig rebre molts correus electrònics de teatres d’altres països interessats en el muntatge. Barcelona es percep com un lloc de qualitat pel que fa al teatre, una ciutat d’on sorgeixen tendències i bons espectacles.