Carme Sansa: "En Boadella va dir de mi: «Aquesta noia no farà mai res»"

BarcelonaSuperats els 80 anys i els 60 de carrera, Carme Sansa (Barcelona, 1943) encara un nou repte interpretatiu: el monòleg Rose, de Martin Sherman, el testimoni d’una jueva nascuda a Rússia i emigrada primer a Israel i després als Estats Units, la vida de la qual ha estat marcada pels grans fets històrics del segle XX. Per a Daniel Anglès, que la dirigeix a La Villarroel (del 28 de setembre al 15 d’octubre), Sansa era no només l’actriu idònia pel seu bagatge, sinó la persona que millor podia encarnar la Rose pel seu compromís polític. "Sempre he pensat que abans d’actriu soc jo, soc una persona que pensa", exposa Sansa, que troba que hi ha pocs periodistes a la presentació de l'obra.

— Potser per això de posicionar-me tant tingui enemics...

Aquesta era una pregunta que li volia fer.

—  Mira, no m'importa. T'ho dic sincerament. Si per a un muntatge que pensen que puc funcionar diuen "ui, però aquesta està per la independència, o defensa coses de les dones, o la llengua..." fins i tot ho entenc. Això en Pau Casals, salvant les distàncies, sempre ho deia: m’agrada i m’importa el que faig, però primer soc jo.

Daniel Anglès deia que hi ha actrius que prefereixen ser un paper en blanc i no posicionar-se i d’altres que decideixen fer servir el seu altaveu, com el seu cas.

— Jo ho respecto. Potser ho fan per no perdre feines, potser tenen una família al darrere i han de treballar. Jo malauradament no he tingut fills i ningú depèn de mi; per tant, me la puc jugar. I puc dir que sí, que alguna vegada he sabut que he deixat de fer alguna cosa, però no em preocupa gens.

Vostè havia de ser professora i va acabar a l'Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual.

— Vaig tenir el privilegi d’anar a l’Escola Isabel de Villena, on fèiem dibuix, dansa, parlàvem en català. El Ricard Salvat i la Maria Aurèlia Campany eren els meus professors de literatura i francès a l'escola, i van ser fundadors de l’Escola Adrià Gual. La directora, Carme Serrallonga, hi ensenyava dicció, i el meu oncle, Ricard Albert, era professor de geografia i història en una escola, i d’història de l’art a l’altra. O sigui que estava tot molt vinculat. Però jo era molt vergonyosa i no vaig fer mai teatre.

I què va passar?

— Jo volia fer magisteri, però no em van deixar matricular perquè estava exempta de labors perquè em suaven molt les mans. No és que em posés nerviosa, és que omplia un vas. Era una cosa espectacular. Després em vaig operar. En fi, no em van voler. I la Carme Serrallonga em va dir que fes puericultura i em va agafar a l’escola. Vaig ser professora sis anys. Allà tenia unes companyes que m’insistien que m’apuntés amb elles a l’Escola Adrià Gual, i al final em van convèncer. L’Albert Boadella tenia la meva edat, però ja hi donava classes. I alguna vegada ha explicat que mai més ha tornat a dir "aquesta persona no serveix" perquè quan em va veure actuar, va dir: "Aquesta noia no farà mai res, ja es veu". I mira. A final de curs ja em va donar una menció especial per l’evolució que havia fet. M'agradava actuar.

Va canviar de vocació.

— Durant una època feia la feina de tres persones. De les 9 del matí a les 6 de la tarda estava a l'Isabel de Villena donant classe, m’esperava un taxi i em duia al Romea a fer dues funcions i després agafàvem la moto i anàvem a la Cova del Drac i fèiem espectacles de la Maria Aurèlia Capmany, de Jaume Vidal i Alcover, de Palau i Fabre sobre Picasso... Hi ha un moment que no em trobo gaire bé, vaig al metge i va i em diu: "Ja descanses?" "Dormo poc" "Què vols dir, poc?" "Dues, tres hores" [assenyala amb el dit la porta] "Ves-te'n, dorm, i no hauràs de venir".

Deu ser de les poques actrius que va viure aquella època i està en actiu. Estrena Rose a La Villarroel, farà Puig Antich, cas obert a l'antiga presó Model al novembre, continua fent recitals amb Joan Isaac, gira amb el monòleg sobre la sindicalista Isabel Vila, Isabel cinc hores, i fa actes del col·lectiu No em Canviïs la Llengua.

—  En aquella època hi havia molt poca gent fent teatre, i per a una dona estava una mica mal vist. Com si hagués de ser una vida de coses estranyes, de drogues, quan no és veritat: si no es treballa seriosament i no fas bondat, no fas teatre. El que passa és que si t'agrada, és un plaer. Ni se m'ha acudit deixar-ho. Estic bé fent-ho, em ve de gust, si no, no ho faria. També m’acompanya la salut. No em prenc cap pastilla. Als 81 anys és bastant insòlit.

Com veu la seva trajectòria si mira enrere?

— Penso que he tingut sort, he treballat molt, les coses m'han anat arribant, coses molt diverses. I fins i tot, en algun moment, he pogut triar. He fet poc cinema. A la televisió no he dit mai que no, i he fet coses no gaire importants, però que servien econòmicament, perquè cobraves més diners que al teatre.

És veritat que no ha fet cap serial de TV3. I, en canvi, venia de fer Doctor Caparrós amb en Capri.

— Només teníem aquella televisió i llavors, si jo entrava en una botiga, em coneixia tothom. Molt més que ara. Quan em van demanar que presidís l’Associació d’Actors (AADPC), vaig demanar d’estar a la branca sindical, i vam poder negociar els convenis de teatre i amb TV3. 

I el cinema, per què no?

 Una vegada un productor em va dir: "Ja m'ocuparé jo que no facis més cinema". Potser sí que em va fer la punyeta. Jo havia fet un paper a Lola del Bigas Luna, un paper no gaire llarg però important, i quan vaig veure el passi, hòstia, m’havien posat Carmen Sansa. Jo em vaig canviar el nom de seguida que vaig poder, el 77, i sempre havia posat Carme, ni a l’època de Franco signava Carmen. Em vaig queixar, i encara em vaig queixar poc! I el tio de producció em diu: "No té gaire importància, per una lletra". I jo li dic: "Sí, doncs en lloc d'Ángela Molina posa Ángel Molina, si no ve d'una lletra". No sé per què no vaig fer una denúncia, jo que soc guerrera. Llavors acabava de fitxar amb una representant, i entre això i que em van perdre un vestit preciós en un rodatge, vaig dir: "Mira tu, no m'ha servit de res, adeu". Em va trucar al cap d'un any per fer una publicitat per un milió de pessetes, que el 1987 era molt, i vaig dir que no. Mai més n’he tingut. La Sílvia Marsó sempre em renya. Encara ara un representant m’ho ha ofert i m’ho estic rumiant. Seria còmode per parlar de peles, que no m’agrada gens. Però, mira, l'any passat vaig fer un curtmetratge, la pel·lícula del Pujol on faig de Ferrussola [Parenostre] i El 47, on faig el paper més petit de la meva vida, però dius, per què no? I ara mira quin èxit està tenint, és una pel·lícula emocionant.

Vostè és activista pel català des de l'inici de la seva carrera. Preveia que encara estaria fent activisme 50 anys després?

— Jo tenia clar que volia fer teatre aquí i en la meva llengua. És el que deia la Maria Aurèlia [Capmany], si no escrivim nosaltres en la nostra llengua, qui hi escriurà? Que es tradueixi? Molt bé. Jo he anat a Madrid encantada, evidentment no tinc res contra el castellà. Però, hòstia... Tota la vida lluitant pel mateix. En aquell moment que estava prohibit, que no podies estudiar, el parlàvem molt. I ara... no. Jo mai he dit a ningú "parla'm en català", però m'han d'entendre, en una botiga o en un bar. I si no m’entenen, els hi explico, i si no, me’n vaig. Ho sento, però jo no canvio.

Parlant de guerres, parlem de Rose, el monòleg que protagonitza a La Villarroel.

— És una tia valenta que ha patit molt, com van patir molt els jueus, però que té una visió molt clara, molt reflexiva. Ella mateixa diu: jo no penso que els alemanys fossin més dolents que uns altres, són circumstàncies, ara ens hi hem de tornar? Ella estaria per no fer guerres, com la majoria. El dia que l’home hagi deixat de fabricar armes per matar-se és que s’haurà civilitzat. Un dels grans negocis d'Espanya és la venda d'armes! Això em fa vergonya, només per això sol ja vull ser fora d'aquest país. ¿Vols que tinguem un pis petitet, que no servirà de res? Mira Andorra: no és petit i no tenen exèrcit.

Veig que porta el llaç groc a la motxilla.

— Diuen que ja no cal. Per què no? Tothom ja ha tornat? Tothom ja està bé? Amnistien els que ens van fotre cops i en Puigdemont no pot venir? [La independència] podia ser possible i ningú ha explicat què va passar al Parlament quan la van suspendre. Jo era al passeig Lluís Companys. Que ho expliquin, per favor.