Blanca Portillo és una parricida en un país trastornat per culpa de Franco
El TNC porta a escena 'La madre de Frankenstein' d'Almudena Grandes
Barcelona"Interpretar una persona que pateix una malaltia mental no és gens fàcil. No sé com interpretar una paranoica i vaig decidir connectar amb l'Aurora a través de les seves conviccions tan profundes, encara que estiguin equivocades", assegura Blanca Portillo, que es posa en la pell d'Aurora Rodríguez Carballeira (1879-1956) a La madre de Frankenstein, l'obra inspirada en la novel·la d'Almudena Grandes (1960-2021) que es pot veure al TNC del 23 de novembre al 30 de desembre.
Aurora Rodríguez va ser una dona extremadament intel·ligent i culta, una gran docent, molt valenta, econòmicament independent i compromesa políticament amb el Partit Socialista i la República. Tenia totes aquestes virtuts, però també una malaltia mental. Va tenir una filla, Hildegart (Madrid, 1914-1933), que va convertir en un projecte: havia de ser una criatura perfecta que salvés la societat. Hildegart va complir totes les expectatives. Va entrar a la universitat amb 13 anys, era poliglota i escrivia sobre sexualitat en plena adolescència. Però es va enamorar, es va escapar del control matern i la seva mare li va disparar quatre trets. "La va matar perquè el projecte no li havia sortit bé", diu Portillo. Aquest parricidi ha tendit a esborrar tot el que era Rodríguez: "La malaltia mental va fer que tota la resta caigués en l'oblit, però ¿què passa amb tota la resta?", reivindica Portillo.
La madre de Frankenstein, que viatja pel passat, el present i fins i tot el futur, se centra sobretot en els anys 50, quan Rodríguez estava reclosa al manicomi per a dones de Ciempozuelos. "La dècada dels 50 va ser terrorífica, desesperançadora. El món sencer va abandonar Espanya i va deixar que Franco fes el que volgués. Ara passen coses semblants, però de manera més sibil·lina i menys evident. Fa una mica de por i tendim a acotar el cap. L'obra de l'Almudena ens convida a mirar i alçar la veu si cal", assegura Portillo. El manicomi on va acabar morint Aurora Rodríguez és una gran metàfora d'un país que era un gran "manicomi castrador". "Tenia tota la societat tancada i tothom havia d'empassar-s'ho tot", afegeix l'actriu.
El psiquiatre fascinat per Aurora Rodríguez
A La madre de Frankenstein, l'actor Pablo Derqui interpreta Germán Velázquez, el psiquiatre que va marxar d'Espanya durant la Guerra Civil i hi va tornar els anys 50, en ple franquisme. Velázquez va conèixer Rodríguez quan ell tenia 13 anys a la clínica del seu pare i el va deixar tan impactat que va decidir estudiar psiquiatria. Tots dos es retroben a Ciempozuelos. La seva és la mirada des de fora i el que hi veu el deixa impactat. "Quan torna no reconeix res. Es troba una societat castrada, facturada, reprimida, amb les dones sotmeses i amb una repressió sexual que el deixa al·lucinat", diu Derqui.
La posada en escena de l'obra d'Almudena Grandes no té grans artefactes ni invents. "És una història impactant i molt profunda i simplement ho hem portat al teatre, hem fet un canvi de gènere", afirma Anna Maria Ricart Codina, que n'ha fet l'adaptació. Macarena Sanz és una de les actrius més joves de l'elenc i interpreta la filla del jardiner del manicomi, que aprèn a llegir i escriure gràcies a Aurora Rodríguez. "El que explica l'obra posa llum a moltes mentides que ens han inculcat des del franquisme, i que encara són vigents, sobre el matrimoni, l'amor... Tota la feina de memòria és imprescindible. Ara a la Comunitat de Madrid volen aplicar teràpies de conversió al col·lectiu LGTBI. Tot plegat és terrible", lamenta Sanz.
L'obra, dirigida per la directora del TNC, Carme Portaceli, és una coproducció amb el Centro Dramático Nacional (CDN). El director del CDN, Alfredo Sanzol, valora la manera com Almudena Grandes dignifica els personatges: "No els jutja. L'Almudena reflecteix una època extrema, horrible, fosca, i el públic ho percep. Hi havia molts instruments per exercir la violència i ara també hi són, però tot es fa de manera més subtil. No podem abaixar la guàrdia". Almudena Grandes hi reflecteix tota la negror del franquisme, però no tot és desesperança. "Mostra un país tancat, amb la gent tancada en si mateixa, però sempre hi ha vida al voltant, sempre hi ha esperança", assegura Portaceli.