Berta Prieto i Belén Barenys: "Ens feia certa gràcia venir a fer el trol a un lloc superrespectable"

BarcelonaJa han passat dos anys des que les actrius barcelonines Berta Prieto (1998) i Belén Barenys (1999) van fer saltar totes les alarmes amb la sèrie de Filmin Autodefensa (2022), que retratava amb irreverència les aventures de dues modernes de Barcelona. El 2023, amb la companyia Las Chatis de Montalbán, van estrenar Derecho a pataleta. La missió més trepidant de les Espies de Veritat a la Sala Beckett. Ara tornen a l'acció amb Ròmul i Rem. El musical, un espectacle entre la performance i el musical que es podrà veure el 6 i 7 de juliol, en el cicle Escenes de L'Auditori de Barcelona, en col·laboració amb el Festival Grec. "Ara, parlant de l'obra, l'estic entenent per primera vegada", diu Prieto al principi de l'entrevista.

És la primera vegada que actuaran a L'Auditori, oi?

— Berta Prieto: Sí! Ens feia certa gràcia venir a fer el trol a un lloc superrespectable com L'Auditori. Clarament, només se'ns podia programar aquí amb el pretext d'aquest cicle i, per això, hem aprofitat per fer paròdia del gènere musical i reflexionar sobre la representació.

— Belén Barenys: Ens sentíem una mica fora de lloc, però a la vegada ens hi hem sentit com a casa. Participar en el cicle Escenes ens ha donat unes regles del joc que ens han portat a fer-nos moltes preguntes.

— B.P.: Aquest espectacle és un experiment. Hem construït molt a base de prova i error. Només ara, que ja tenim l'obra acabada, podem entendre si té sentit o no. Com a artistes, ens hem de permetre tenir la valentia d'experimentar i ensenyar coses que potser ara mateix no sabem defensar d'una manera lògica i narrativa. És l'única manera d'evolucionar, perquè, si no, amb els codis que ja tenim apresos, faríem sempre el mateix. Provar forma part de la nostra feina.

Ròmul i Rem són dos germans que es barallen fins que només en queda un, que es converteix en el fundador de la ciutat de Roma. Per què han triat aquesta història com a punt de partida de l'espectacle?

— B.P.: Volíem imaginar un nou mite fundacional. El conflicte de Ròmul i Rem, portat a l'actualitat, ens serveix per parlar de la dictadura del jo, del món neoliberal en què els egos són cada cop més grans i sembla gairebé impossible intentar fer alguna cosa col·lectivament. A Barcelona, aquest últim any, s'han fet moltes obres de teatre sobre col·lectius i companyies que se separen. Ens feia gràcia parlar d'aquesta disjuntiva: ens barallem o ens separem; ens ajuntem i fem un col·lectiu, però a quin preu?

Vostès no es volen separar, no?

— B.B.: De moment no!

— B.P.: No, però has de veure l'obra... Aquest últim temps hem canviat molt. Encarar-nos a aquest projecte ha sigut graciós i també desesperant, perquè, a l'hora de prendre cada petita decisió, teníem idees molt oposades. Sembla estrany que et passi això amb algú que és tan proper i igual que tu... Per això se'ns va acudir la idea de Ròmul i Rem.

Per parlar de la diferència, també s'han inspirat en aquell mem tan popular de les dues cases davant la platja de Santa Monica, una pintada de color rosa i l'altra tota negra...

— B.B.: Sempre diem que la Berta i jo som com el mem d'aquestes dues cases, perquè som molt diferents.

— B.P.: Això si ens posem èpiques i dramàtiques... Perquè, per parlar de la diferència, no parlaríem de nosaltres dues.

— B.B.: No, esclar. Som dues noies blanques que vivim a Barcelona, ens dediquem al mateix, ens movem pels mateixos cercles...

— B.P.: De fet, només podem reflexionar sobre la diferència real des d'una certa abstracció, perquè amb les persones materialment molt diferents no estem obligats a conviure-hi mai.

Aquest espectacle és tan autoficcional com la sèrie Autodefensa?

— B.P.: Si ens coneixes personalment, entendràs algunes coses que sí que tenen a veure amb nosaltres. Però parlem dels duos artístics en general.

— B.B.: Al final, totes les creacions tenen un grau d'autoficció... Però no, no és una obra sobre la Berta i la Belén.

— B.P.: Al principi de Ròmul i Rem, ens vam preguntar "Què passa si intentem fer alguna cosa seriosament? Què passa si desterrem la ironia i les capes de sarcasme, que són un escut protector? Ens estem fent grans... Què passa si ens intentem explicar de veritat?" És una resposta que encara no hem aconseguit resoldre.

Els fa por que els espectadors que han seguit tota la seva trajectòria no les prenguin mai del tot seriosament?

— B.P.: No. La gent artista està molt preocupada perquè la prenguin seriosament, perquè la valorin... Em sembla una parida total.

Com a artistes que treballen amb l'autoficció, senten la pressió que els passin coses interessants per després poder explicar-les?

— B.P.: I ara! De fet, espero tenir una vida tranquil·líssima. Abans sí que em passava això que dius. Però he après que l'important no és que et passin coses molt totxes, sinó tenir la mirada prou entrenada per ser capaç d'extrapolar qualsevol petita cosa. Potser és perquè m'he fet gran, o perquè he treballat més, però abans flipava molt amb les grans gestes i ara veig que es tracta d'estar atenta i saber observar. Qualsevol cosa pot esdevenir un motiu de ficció, sempre que sàpigues llegir-la.

— B.B.: A mi també em passava més abans. En part, deu ser cosa de la joventut. De tota manera, potser sona romàntic, però quan tens un motor artístic, sempre trobes material, tant si vius una època planera com si en vius una d'alts i baixos.

Berta, fa uns mesos va publicar un article a El País en què deia que havia aconseguit una beca de creació artística de la Generalitat amb un projecte escrit amb el ChatGPT. Com a artistes, senten que la burocràcia les ofega?

— B.P.: Tinc molts amics que han fet servir el ChatGPT per presentar-se a beques, perquè ningú té temps, i perquè et demanen unes coses molt boges. Però, amb aquest article, el que volia explicar és que hi ha moltes problemàtiques de caràcter social que s'han institucionalitzat; discursos que s'han convertit en mainstream i que s'estan viciant, fins al punt que una intel·ligència artificial et pot escriure un manifest feminista. Són discursos fàcils de parodiar. Si et saps tres paraules, et donen un punt més per a la beca, saps? Que això serveixi per aconseguir diners públics em genera molts dubtes, perquè, en el fons, fa que es perdi el poder revolucionari d'aquests discursos.

Internet ha deformat els discursos culturals?

— B.P.: De l'era dels pòdcasts hem passat a l'era dels reels [vídeos curts amb declaracions dels entrevistats]. És problemàtic, no pot ser que només consumim idees d'un minut. Això no genera reflexió, només genera statement [declaracions]. Consumir pensament com qui menja hamburgueses, com qui consumeix una novetat, és justament el camí contrari del que necessita el pensament. Temps, conversa, reflexió.

— B.B.: També hi ha el factor de l'algoritme, que només et mostra idees amb què estàs d'acord. Com passava antigament, que la gent de dretes comprava un diari i la gent d'esquerres, un altre. A mi no em sortirà mai un tiktok de Vox.

— B.P.: Moltes vegades tenim un discurs romàntic contra el clickbait i, en realitat, ens hauríem de repensar nosaltres mateixos com a consumidors, o com a espectadors del pensament. A mi moltes idees m'arriben a través de TikTok o Instagram i ja en faig prou. És molt fàcil dir "Mare meva, que fort, aquest titular". Però tu hauries clicat aquell mateix article si hagués tingut un titular més coherent? És un peix que es mossega la cua.