Bàrbara Mestanza: "Després de l’abús sexual vaig buscar autodestruir-me"

BarcelonaBàrbara Mestanza (Barcelona, 1990) ha transformat una de les seves vivències més doloroses en un espectacle, un llibre i un documental. Mestanza va patir un abús sexual el 2015 i durant molts anys va intentar enterrar-lo en la memòria per tirar endavant. Després d'un profund procés d'introspecció va decidir enfrontar-s'hi de la millor manera que sap, a través de la creació. Sucia, amb Pep Ambròs i ella mateixa a l'escenari, és un espectacle colpidor sobre l'impacte de l'abús en una societat on encara preval la violència masclista. Es pot veure fins a l'11 de juny al Teatre Akadèmia de Barcelona. En paral·lel, Mestanza ha publicat una novel·la homònima editada per Plaza & Janés i està enllestint un llargmetratge que encara no té data d'estrena.

Què va passar el 2015 a Madrid?

— Tenia 25 anys i de sobte em va sortir feina a la sèrie Amar es para siempre. Estava molt emocionada, volia fer-ho bé, no coneixia ningú a la ciutat, la meva parella s’havia quedat a Barcelona i no passàvem per un bon moment. Els primers mesos tenia una ansietat estranya que venia de l’autoexigència, de voler fer bé la feina i d'arreglar-ho amb la parella. Aquest era el meu estat emocional. Un dia vaig decidir regalar-me un moment d’amor propi. Passejant em vaig trobar amb una herboristeria i un cartell que deia: “Damos masajes”. I hi vaig entrar. 

Què vas pensar en un primer moment?

— Em vaig trobar amb una persona que no em va transmetre bones sensacions, no sé massa per què, però jo mateixa vaig dir-me: “Bàrbara, sempre trobes pegues a tot”. L’espai era molt petit, havien posat un biombo per separar la llitera de la botiga. L’home que m’havia de fer el massatge em va començar a fer preguntes molt personals sobre la meva relació de parella. Vaig començar a plorar. Estava en un moment molt vulnerable. Em va demanar que em despullés, ho vaig fer i em vaig estirar a la llitera. Al principi del massatge ja vaig adonar-me que no era massatgista. Va començar a posar-me les mans dins el cul i la vagina. Aquell massatge que havia de durar una hora en va durar tres. Jo estava molt tensa i no podia parar de plorar. Sentia com la gent anava entrant al local a comprar coses, com feien bromes i com ningú deia res tot i que a mi se’m podia sentir plorant.

Davant de l'abús sexual et vas bloquejar, i l'espectacle parteix justament de la pregunta que et va fer molta gent després: "Per què no vas fer res?"

— M'ho han preguntat moltes vegades, però no tantes com m’ho he preguntat jo a mi mateixa. De fet, un dels motius pels quals vaig amagar-ho era per no haver de respondre a aquesta pregunta, perquè no tenia resposta. Si les persones que m’estimen em fan aquesta pregunta vol dir que dubten i que no estan preparats per acompanyar-me en una situació així. Em veuen com una dona amb caràcter, madura, feminista, amb tots els clixés de dona forta, i no ho entenen. Quan t'expliquen una cosa així, fer aquesta pregunta abans de res parla més de tu que de mi.

Passen molts anys fins que hi pots posar paraules. Per què costa tant?

— Perquè ens han dit que l’abús passa a l’extraradi, fora del nostre cercle. Encara entenem que l’agressor és algú amb problemes que ha de fer mala pinta i aquest és el motiu principal pel qual encara som agredides. Hem fet molta feina, però tinc la sensació que només hem canviat les coses que ens han permès canviar. Mira què ha passat amb la llei del només sí és sí. No hem aconseguit canviar el més fonamental: acceptar que tots els homes són agressors i que totes les dones hem estat agredides d’una manera o altra. No dic que totes les dones hagin estat violades però sí que hem normalitzat l’abús, de forma conscient o inconscient. I de sobte tens cistitis, o no vols follar, o tens més ansietat i et penses que és per la reunió de després, però resulta que aquell dia al matí t’has trobat un borratxo al metro que t’ha increpat i assetjat.

En un moment del procés decideixes confrontar-te amb l'agressor. Per què? 

— Després de l’abús ell es va quedar amb el meu telèfon i em va enviar missatges per quedar. Jo el vaig esborrar i el vaig bloquejar. Amb el temps aquella herboristeria va deixar d’existir i vaig perdre-li la pista. Quan vaig començar l’obra de teatre em va tornar tot i vaig buscar-lo perquè tenia la intenció de quedar amb ell, de dir-li directament el que em va fer. No explicaré si hi vaig quedar o no, però aleshores creia que tot es pot arreglar parlant. Pensava que les persones són bones per naturalesa i que si fan actes dolents és per l’educació, la societat, l’economia, els traumes infantils o la necessitat. Ara penso que tothom es mereix ser ben tractat i ser estimat, però també crec que hi ha males persones. M’ha costat molt acceptar-ho i em fa vergonya dir-ho, però sí, hi ha gent que fa mal als altres reiteradament, en són conscients i no canvien absolutament res.

Abans d'arribar en aquest punt vas passar per una llarga etapa en què no eres capaç de tractar-te bé. 

— En el moment de l'abús vivia una situació molt tòxica amb la meva parella que es va agreujar. Ara ho puc dir sense tremolar: després de l’abús sexual vaig buscar autodestruir-me i aniquilar-me perquè sentia que tot el que m’estava passant m’ho mereixia. Creia que hi havia alguna cosa en mi que ho provocava, que absolutament tot era culpa meva. Des que tenia 20 anys fins ara, que en tinc 33, el banc s’ha quedat casa meva dues vegades, he trencat la relació amb el meu pare, la meva exparella m’ha maltractat, he viscut situacions d’abús sexual, m’he abandonat fins a drogar-me com una desesperada setmana sí setmana també, he buscat follar amb persones que no em tractaven bé i he buscat amics que m’utilitzaven. Tot això per reafirmar-me i dir-me: “Veus? És que t’ho mereixes, no vals per res”. Però ara ja no.

Has fet les paus amb tu mateixa?

— Amb aquell abús sexual estic molt en pau, tot i que sempre queda la culpa i el dubte, que em martiritza. Òbviament, no voldria tornar a passar per tot allò i no crec que es pugui aprendre només així, a base de cops, però en el meu cas si no m’hagués perdut no m’hauria pogut trobar. He après a fer les coses bé, a mantenir-me a ratlla i a tirar endavant.