Escenes

Ballet i porno

Wakefield Poole, ballarí dels Ballets Russos de Montecarlo reconvertit en director de cine porno gai, ha inspirat la coreografia més exitosa de Celeste González. Ara la reposa a la Sala Hiroshima, on estrena 'Bijou'

Ballet i porno
Belen Ginart
04/11/2016
3 min

Celeste González tenia 16 anys i estudiava dansa a les Canàries, on va néixer. El seu mestre solia emportar-se els alumnes a casa per allargar les classes. S'asseien a terra i veien vídeos de ballet clàssic però també escenes de dansa no convencional, com les d'una ballarina xinesa expulsant boles per la vagina. En aquella atmosfera, la Celeste i els seus companys reforçaven una forta intuïció: la pulsió que sentien ballant i veient ballar s'assemblava molt a l'excitació sexual. Molts anys més tard, ha elaborat tot un discurs sobre aquestes connexions i li ha donat forma de conferència performance. Es titula Wakefield Poole. Visiones y revisiones, i malgrat que ja té sis anys, no va ser fins a la temporada passada que es va penjar l'etiqueta d'espectacle de culte, beneït pel públic i guanyador del Premi de la Crítica al millor solo de dansa. Ara torna a la Sala Hiroshima en forma de díptic amb Bijou, la nova peça de González. Entre les dues obres hi ha un vincle poderós: la figura de Wakfield Poole, el ballarí nord-americà que va formar part dels Ballets Russos de Montecarlo i es va reconvertir en director de cinema porno gai. I hi ha un altre fil conductor, la reflexió sobre la identitat.

Amb 11 o 12 anys, a la Celeste li agradaven les nines i l'atreia la idea de vestir-se de noia. Aleshores es deia Mauricio, se sentia el raret de l'escola i sempre estava sol. “Quan et passa una cosa així tens dos camins. Pots assumir-ho, tirar endavant i dir «Això és el que hi ha» o pots renunciar-hi a fi d'evitar-te problemes. I això és el que vaig fer jo. Ho vaig posar en un lloc del meu subconscient que no visitava mai. I vaig fer una vida d'home gai”. Un home que va aconseguir grans fites en el món del ball. La més destacada, a més del seu pas pel Ballet Royal de Wallonie, són els vuit anys entre les files de la Compañía Nacional de Danza en una època de continus relleus en la direcció. “Qui més em va marcar va ser Maia Plissétskaia. Teníem moltes discussions, jo no volia fer coses que no em semblaven bé artísticament només perquè ho digués ella. Però al seu costat vaig aprendre molt”.

Curiosament, la connexió emocional i personal va venir quan Plissétskaia ja havia estat substituïda per Nacho Duato. El Mauricio ballava el paper de Mamá Simone al ballet La fille mal gardée. “La Maia em va veure i em va dir emocionada que havia sigut preciós. En aquest paper crec que hi ha una fita professional del que sóc ara personalment”, diu la Celeste. Perquè, després de tants anys de no pensar en les seves crisis infantils d'identitat, aquella oportunitat de fer de dona, de maquillar-se com a tal, la feia feliç. Però allò era el 1990, i haurien de passar encara més de 22 anys perquè el Mauricio fos conquerit definitivament per la Celeste. “Fa uns quatre anys vaig començar a pensar seriosament en el canvi d'identitat de gènere”, explica. Ho diu per telèfon des de les Canàries, i sense haver-ho preparat em sento davant un moment especial en la seva vida: parla des de l'hospital, on ha vingut a recollir un certificat de l'endocrí que necessita per canviar-se el DNI.

“Et demanen 300 certificats”, reconeix la Celeste, a qui algun cop tracto sense voler en masculí. Li demano perdó i em corregeixo. “Només em passa amb la gent que em sent però no em pot veure. És per la veu. Les hormones no te la canvien. I a la meva edat són molt menys efectives que quan ets jove”, diu sense dramatismes. L'altre dia va entrar en un lavabo públic mentre parlava pel mòbil. Una dona, que només l'havia sentit, li va advertir d'esquena que potser s'havia equivocat de porta, però quan es va girar i la va veure li va etzibar un commovedor: “Benvinguda, estimada”.

A Wakefield Poole. Visiones y revisiones, la primera de les peces que presenta a la Sala Hiroshima, González fa una comparativa entre El llac dels cignes i Boys in the sand, la primera pel·lícula del director de cinema porno gai, i desgrana les coincidències entre les estructures de representació del ballet i les de la pornografia. Bijou, per la seva banda, pren el títol de la segona pel·lícula de Poole, i és una revisió de coreografies antigues de González, que ara les mira amb uns altres ulls. “Té a veure amb la manera com contemplo el món des que sóc una altra persona. O, més ben dit, de la manera com el món em contempla a mi des que sóc una altra persona. Perquè jo em construeixo amb la mirada dels altres”.

+ Detalls

'Wakefield Poole'/ 'Bijou'

Creació, direcció i interpretació, Celeste González

Sala Hiroshima (Barcelona)

Del 4 al 6 de novembre / Del l'11 al 13 de novembre

stats