El català sí que arrasa a la cartellera teatral: per què?

BarcelonaQualsevol espectador que busqui una platea per anar a pair els torrons aquest Nadal es trobarà amb una situació inèdita a la cartellera teatral: una dotzena d’espectacles del circuit comercial són obra de dramaturgs catalans contemporanis. L’autoria autòctona s'ha consolidat i és una opció rendible per als productors i els teatres del país, que fins fa pocs anys miraven a fora per importar títols actuals. "Jo m’he estalviat molts viatges a Londres", afirma Jordi González, vicepresident del Grup Focus.

El cas d’aquesta productora és simptomàtic i del tot insòlit: per primera vegada programen els seus quatre teatres amb sis espectacles d’autors catalans. "Ho fem perquè hi creiem –insisteix González, des del teatre privat–. És l’aposta que havíem de fer. Perquè fins i tot des de fora es reconeix el país per la dramatúrgia catalana. Ens truquen de tot arreu", assegura. I que es programin aquests sis títols per Nadal encara diu més de la confiança en les obres, perquè desembre i gener són els millors mesos de l'any per a la taquilla teatral: l'any passat, que va ser extraordinàriament bo, es va recaptar al voltant del 27% de la temporada en aquests dos mesos.

No es pot dir que aquesta allau de títols per festes sigui ni casualitat ni conjuntura. Al llarg de la temporada han estrenat o estrenaran desenes d'altres autors que ara no estan en cartell (Víctor Borràs, Jordi Casanovas, Joan Yago, Victoria Szpunberg, Jordi Oriol, Lluïsa Cunillé, Marc Artigau, Susanna Garachana, Daniela Feixas, Josep Julien, Pere Riera, Llàtzer Garcia, etcètera). No cal buscar tres peus al gat: la clau perquè s’arribin a exhibir tants autors en sales petites i grans es deu a la capacitat que tenen d’arrossegar públic i ho fan perquè els temes, els personatges i els paisatges "interpel·len l'espectador més de tu a tu, hi ha una proximitat que és molt interessant", afirma Tania Brenlle, directora de La Villarroel. "Ens hem tret el complex que el que és català no és universal. ¿Que no són locals Woody Allen, Lars von Trier i Patrice Chéreau?", planteja Joel Joan, que estrena Escape room 2 després del boom de la primera. Una mostra més de l'èxit de l'autoria catalana és que alguns dels títols siguin reposicions, és a dir, èxits contrastats i trets segurs per al públic, com Amèrica, FitzRoy o Lali Symon.

El camí cap a la popularitat

Han calgut més de vint anys de cocció lenta per arribar fins aquí. Una data: El mètode Grönholm es va estrenar el 2003 dins el cicle T6 del Teatre Nacional. Jordi Casanovas, un altre autor T6, ho recorda: "Hi va haver una aposta molt potent dels teatres públics per la dramatúrgia catalana, perquè fóssim ambiciosos, que després s’ha estroncat una mica –puntualitza–. I això també explica la situació actual: els autors van tenir suport, hi va haver bona resposta de públic i els teatres privats s’hi van fixar perquè veien que tenien voluntat d’agradar a un gran públic i d'arribar a altres països".

L’èxit internacional de les comèdies catalanes, amb produccions funcionant sobretot a Madrid i en diverses ciutats llatinoamericanes, confirma el bon pols, el talent i l’ambició. "El fet de poder-s’hi guanyar la vida ha fet que els autors escriguin un teatre més popular i m’arriscaria a dir que hi ha un grup de comediògrafs amb un nivell molt més alt que en altres països. Hi ha ofici, eines, una tècnica molt depurada", continua Casanovas, que estrenarà Conspiranoia a La Villarroel. El fet és que la temporada 2011-12 l'autoria pròpia va fer el sorpasso i va passar de representar entre el 30 i el 40% de l’oferta a suposar entre el 50 i el 60%, xifra que s'ha mantingut els darrers anys.

Per a Cristina Clemente, que té Lapònia i Una teràpia integral en cartell a Madrid, la clau ha estat l’aposta sostinguda per l’autoria "km 0" i la possibilitat d’estrenar. "Crec que quan programes quantitat aconsegueixes qualitat. ¿No hi ha bona autoria catalana?, no hi ha dones? Programa-les, que puguin créixer, que puguin provar i n'apareixeran. La competència sempre va a favor de la qualitat", reflexiona. Tanmateix, a la cartellera de Nadal només hi ha dues autores, totes dues de llarga trajectòria, però en sales petites. Mercè Sarrias és a la FlyHard, un teatre que ha estat clau per a l'engranatge de la dramatúrgia catalana, i Lluïsa Cunillé és a La Gleva. "L'autoria femenina sempre té menys oportunitats. Sempre dona més seguretat un autor masculí, és més escoltat i pres en consideració", observa la dramaturga.

El repte: la diversificació

A Una butaca al pol nord, Sarrias executa un impecable thriller amb tocs d'humor sobre dues amigues psicòlogues que es plantegen la utilitat de la seva feina i fins on haurien d'arribar. El teatre de Sarrias no encaixa amb els patrons de comèdia per al gran públic, però igualment admet que ha pogut anar estrenant tot el que ha escrit, si bé no ha sigut massa prolífica perquè el teatre no és el seu modus vivendi. L’aposta del sector privat ha estat important per professionalitzar un grapat d'autors, però encara són pocs; la majoria escriuen guions, fan classes o malabars per complementar el teatre.

Un retret que fan els autors al teatre públic –que coincideix que aquest any per Nadal programen en castellà Almudena Grandes i Federico García Lorca– és que hagin perdut lideratge en la defensa de l’autoria local. És un suport que permetria diversificar l'oferta, "fer créixer el teixit cultural cap a més bandes", diu Clemente. És a dir, fer créixer els formats, generar vida més enllà de la comèdia, incentivar més noms, més joves, buscar altres dramatúrgies. "Aquí es diu «És que ja s'ha fet», quan el que és intel·ligent i el que fan altres països és apostar-hi encara més quan les coses van bé per convertir-ho en marca. Quan et creixen les plantes, les has de regar. No vol dir que uns autors acaparin el mercat, vol dir mantenir l'ambició. L'autoria catalana ha desaparegut de les sales grans dels teatres públics en el moment que més fàcil ho tenen els autors per escriure obres que les omplin, perquè ja ho estan fent al teatre privat", reflexiona Casanovas, que hi veu "desídia política" i una "crisi d'ego" dels directors respecte als autors.

Malgrat els reptes pendents, la dramatúrgia catalana continua obrint portes, marcant nous èxits, i la febre nadalenca n'és un. "Els grans actors confien en nosaltres i això per als productors privats també actua com a garantia –apunta Sergi Belbel, que compta amb Emma Vilarasau–. Aquesta aposta dels privats és un petit fenomen que no passa a altres llocs". La dramatúrgia catalana viu el fenomen del bar ple: el públic vol anar on sap que hi haurà les butaques calentes.