Àurea Márquez: "De petita la mare em deia que no mirés la gent"

BarcelonaEl 2021 la vam veure convertir-se en una guia turística d'un museu aclaparada per una profunda crisi d'identitat a M'hauríeu de pagar, un paper que li va valdre el premi de la crítica a millor actriu. Poc després es va transformar en la mare desesperada d'un noi amb una malaltia mental a La dona del tercer segona. Després de dos monòlegs foscos i introspectius, Àurea Márquez (Barcelona, 1970) es vesteix de burgesa extravagant a Vent de garbí i una mica de por, un espectacle de Maria Aurèlia Capmany que dirigeix Judith Pujol a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Acompanyada d'intèrprets com Laura Aubert, David Anguera i Alba Florejachs, el muntatge és un retrat àcid i juganer de la burgesia catalana del segle passat.

Aquest espectacle està molt allunyat del que t’hem vist fer últimament al teatre. Què et va portar a dir que sí?

— Després d'aquells dos monòlegs tan durs, tenia ganes d’una cosa més lleugera. I aquesta és una obra coral i molt divertida. Vaig dir que sí perquè coneixia una mica la Maria Aurèlia [Capmany], ja havia fet un espectacle amb la Lourdes Barba sobre la seva vida i la seva figura. Em sembla una persona molt interessant i poc coneguda. Hi interpreto una persona que presenta una companyia que farà un espectacle. Després faig d’una dona molt sofisticada i molt seductora i de Charo Prats, una burgesa amb problemes amb el servei de casa. 

¿Com ho combines, amb el rodatge de Com si fos ahir, la sèrie de sobretaula de TV3?

— Es pot dir amb la boca petita, perquè és un privilegi poder fer les dues coses, però el preu pel que fa al cansament i al fet de no tenir vida privada és molt alt. Com que m’agrada la feina, suposo que això també m’alimenta i de moment vaig aguantant. 

¿Has arribat al punt d'haver de triar entre la sèrie o el teatre?

— M'ho plantejo cada dia, però als que fem teatre des de sempre ens és difícil dir que no. La tele és molt gratificant, però el teatre és la nostra raó de ser, el nostre lloc. I com que sempre són projectes engrescadors, se't torna a despertar aquell cuc i dius: "Va, ja podré, ja podré".

A la sèrie interpretes la Gemma, una empresària inflexible amb actituds masclistes. Com et relaciones amb el personatge?

— Intento no ocultar la part mesquina que té. Com més ho sigui, més probable és que algú s’hi reconegui, vegi que ha tingut actituds semblants amb els seus treballadors i hi reflexioni. No m’agrada suavitzar els trets més foscos dels personatges. Això és el que ens fa humans. La Gemma ha crescut en un món d’homes, n’ha agafat els trets més dolents i quan creu que els ha de treure, els treu. Moltes dones han hagut de fer servir aquestes pràctiques, està bé que es mostri i es pugui evolucionar perquè és possible manar des d’un altre lloc. 

¿Com t’ho fas, per no endur-te el personatge a casa?

— La meva primera vocació va ser la de metge i em sembla que hi ha un cert paral·lelisme entre aquesta empatia que han de tenir els bons metges i la dels actors. Has de trobar l'equilibri, no t’ho pots endur a casa, però tampoc hi pots fer un menyspreu. És una feina molt alquímica. L’actor fa de canal d’unes emocions que venen d’un text, però a les quals també aporta les seves vivències de l’inconscient. En períodes de molta feina, de vegades em pregunto: “Qui soc?” Soc allò que faig cada nit, que és molt intens, però també tot el que queda després de la funció. 

Fa més de trenta anys que ets actriu. T'hem vist en una quinzena de sèries –com Laberint d'ombres i Vendelplà– i en una trentena d'obres de teatre. Com mantens la motivació per la feina?

— Soc molt curiosa. Treballar amb persones noves, veure com es desenvolupen i com se’n surten amb un text em dona combustible. També soc xafardera, l’ésser humà m’interessa molt. De petita, la mare em deia que no mirés la gent, perquè anàvem a un lloc i em quedava badant, escoltant la conversa de dos desconeguts, observant tothom. 

Com vas decidir que volies fer teatre?

— En feia a l’escola, d’extraescolar. El meu avi havia estat actor aficionat i m’hi vaig apuntar. Un professor de l’institut a qui dec moltíssim em va dir que intentés fer les proves de l’Institut del Teatre. Aleshores jo era molt rebel, li deia que no volia perquè tots els de l’Institut del Teatre eren uns pijos, però al final em va convèncer. Que importants que són aquests professors a la vida, aquestes persones frontissa que apareixen en el moment adequat! 

Què és el més bonic de la teva feina? I el més terrible?

— El més bonic és la gent, compartir aquests moments de màgia en què no estic fent res, però tot està passant a través meu. El més complicat són les angoixes i les pors a l’escenari, els nervis de pensar que no me’n sortiré, que aquesta vegada no puc.

Amb els anys, ¿aquests nervis no desapareixen?

— T’hi acostumes, però no desapareixen. Quan tenia 30 anys vaig fer una obra amb un actor de 70 i a l’estrena estava nerviosíssim, anava amunt i avall. Li vaig preguntar: “Però estàs nerviós? Això no passa?” I em va dir: “És clar que no”. Com més compromís hi ha en un espectacle, com més vols donar de tu, el risc també és més alt. Però aprens a relativitzar-ho.

En què ha canviat més el sector?

— Hem guanyat un cert ordre. Quan tenia 20 anys fèiem assajos, paràvem per sopar i després hi tornàvem fins a les dues de la matinada. En aquell moment era jove i per a mi era genial, però és important que hi hagi una regulació, un conveni, tot i que és molt imperfecte. També hem millorat en el sentit que som més sensibles i ja no es permeten tant els abusos de tota mena. Com a societat en general hem perdut frescor. Ens movem més per interès, ens hem americanitzat i tenim molt més en compte la productivitat i menys la passió. 

Hi ha molta gent que no va al teatre. Què en penses?

— Hi ha molta gent que no va al teatre, que no llegeix, que no trepitja els museus. Són maneres de viure. Es perden una part molt important del món, de la vida. Potser han tingut experiències insatisfactòries i han decidit no tornar-hi, però se’m fa estrany. No deixaràs d’anar a menjar a fora si un dia tens una mala experiència en un restaurant. El teatre també demana part de tu i, si no estàs disposat a fer res com a espectador, és normal que no hi vulguis anar. Ahir a l’assaig dèiem que el teatre no canvia res i ens preguntàvem: “Per què ho fem?” A mi el teatre m’ha salvat la vida, no sé qui seria sense tot això.