Andrew Tarbet: “Vaig estar un any sense dormir pensant en els pronoms febles”

BarcelonaQuan tenia 34 anys, Andrew Tarbet (Buffalo, 1971) va prendre una decisió que marcaria la seva carrera professional i la seva vida. L'actor nord-americà va deixar el Canadà per instal·lar-se a viure a Barcelona al costat de la seva parella, l'actriu Laia Marull. En aquell moment estava convençut que tirava la seva trajectòria interpretativa per la borda, però el temps l'ha desmentit. Tarbet va aprendre la nostra llengua i va irrompre a l'escena i a l'audiovisual catalans amb espectacles com Coses que dèiem avui (2010) i sèries com Infidels (2009-2011) i La Riera (2014-2016). Ara emprèn el repte invers: s'enfronta a un espectacle en anglès, A Macbeth song, que Oriol Broggi dirigeix a partir de dimecres al Teatre de la Biblioteca, acompanyat de la música en directe dels londinencs The Tiger Lilies i de Màrcia Cisteró i Enric Cambray al repartiment. En paral·lel, Tarbet està preparant un text teatral sobre la seva experiència a Catalunya durant tots aquests anys.

Què té aquest Macbeth d’especial?

— El més obvi, esclar, és la presència dels Tiger Lilies, que són meravellosos. Busquem la manera d’explicar Macbeth amb les seves cançons, creant un híbrid entre la música i el teatre que és molt interessant. Són dos mons que ocupen el mateix espai. A més, hi ha el text de Shakespeare, que per si sol ja és un repte.

És més fàcil per a vostè, tenint en compte que l’espectacle és en anglès?

— És el que em diu tothom, però no és fàcil, perquè el llenguatge de Shakespeare és un altre i l’hem de traduir, hem de buscar què volia dir a la seva època i portar aquelles idees a avui dia. La glòria d’aquesta producció és la màgia de la música i la riquesa de les paraules. Les línies de Shakespeare ens porten a un lloc profund i impressionant, i tot plegat ho fa molt bonic.

Ve de fer Romeu i Julieta al Teatre Poliorama i La gavina al Teatre Lliure. És casualitat que els seus últims treballs siguin clàssics?

— Completament, jo treballo allà on em reclamen. Quan el David Selvas em va proposar fer Romeu i Julieta, em va entrar vertigen, perquè era un Shakespeare en català. I després, tornar a treballar amb el Julio [Manrique] amb La gavina va ser fantàstic.

Com viu cada procés creatiu?

— Em sento igual que quan tenia 22 anys, però ara pateixo menys. El procés creatiu és igualment dolorós i complicat per a mi, perquè em castigo bastant, però ara noto que puc conviure amb això d’una altra manera. Accepto els dubtes, els obstacles, els moments de desànim. Els anys m’han ensenyat a tenir paciència. Quan era jove tot estava en flames, tot cremava amb intensitat, i això és molt atractiu. Però també pots tenir el forn fent xup-xup i cuinant a foc lent.

Va començar la carrera al Cirque du Soleil. Com recorda aquella experiència?

— Va ser just en acabar els estudis a l’Escola Nacional de Teatre de Mont-real. Estàvem fent el projecte de final de curs i ens va venir a veure el director del Cirque du Soleil. Una setmana després, em va trucar i em va fer un càsting de tres hores i mitja. Jo estava en forma, i recordo que quan vaig acabar gairebé no podia ni caminar. Em van dir que no m’agafaven, però 10 minuts després em van fer tornar, em van fer fer un altre càsting i llavors em van dir que sí, que m’incorporaria al cap de dues setmanes. Jo estava treballant a Shakespeare in the Park i ja havia firmat el meu primer contracte, així que els vaig dir que no podia. M’havia compromès. Em van donar 24 hores per decidir-me. Quan ho vaig explicar a la directora de l'obra i als amics, tots em van animar a dir que sí. Així que vaig trucar al director a les quatre de la matinada per acceptar la feina. Em va dir: "Primer de tot, no em tornis a trucar mai més a aquesta hora. I segon, ja sabia que ho faries. De fet, no tenia cap altra opció".

Hi va treballar durant dos anys i mig. Què li va donar el circ?

— El teatre m’havia ensenyat a interpretar de forma molt anglosaxona, a controlar el cos, a respectar la veu i a donar tot el pes al text. El circ era just el contrari. Feia de mestre de cerimònies, estava sol davant de 2.500 persones i havia d’omplir aquell espai com fos. Tot aquell entrenament se'n va anar en orris. Això va ser important, perquè a la feina sempre intento ser obedient. En soc conscient, i per això sovint hi ha un moment que m'adreço al director i li demano permís per no fer-ho bé. Ser obedient en el món de la creació és un error, perquè et porta a un lloc neutre.

El 2000 va rodar la comèdia Café Olé amb l'actriu Laia Marull, que es convertiria en la seva parella i el portaria a Catalunya. Què hauria passat si no hagués vingut a Barcelona?

— Hauria anat a Los Angeles, tindria una carrera fent sitcoms, seria ric i estaria molt trist. Cinc anys després de conèixer la Laia en aquell rodatge vaig venir a viure a Barcelona pensant que estava disparant un tret a la meva carrera professional i que hauria de muntar una pizzeria. Però fer d’actor és l’única cosa que sé fer. He tingut molta sort que gent com el Julio [Manrique] m’hagin donat oportunitats. No els ha importat que jo fos de fora, he anat treballant i he vist que ser actor a Catalunya en català era possible.

Va aprendre català per un tema professional o personal?

— Necessitava aprendre’l, l’eina de la meva feina és el llenguatge. La meva primera intenció era estudiar castellà, i el català ja arribaria a poc a poc, però en pocs minuts em vaig adonar que havia de fer tot el contrari. Visc a Barcelona, el 99% de l’oferta professional és en català. Durant quatre anys no vaig fer classes, el vaig aprendre vivint, parlant, anant al mercat. Per no morir de fàstic i donar-ne la culpa a la meva dona, vaig muntar un festival de cinema a l’Empordà. Necessitava omplir la inquietud creativa i estar ocupat.

Parlar-lo li va obrir les portes de TV3 amb la sèrie Infidels. Com ho recorda?

— Era la meva primera feina a TV3. Quan el showrunner [Jesús Segura] em va fitxar, faltaven dues setmanes per començar el rodatge. Li vaig dir: "En tan poc temps, el meu català no millorarà". Ell em va respondre que podia parlar en anglès, com estigués més còmode. I just després va morir. Vaig començar a Infidels sense el meu protector i amb la figura d’una lingüista que em corregia tota l’estona. Va ser un rodatge molt llarg i al final del dia vaig esclatar. Si interpretava un personatge estranger, tampoc tenia sentit dramatúrgicament que el meu català fos perfecte. Vaig estar un any sense dormir pensant en els pronoms febles. Al final em van donar una mica més d’espai.

A canvi, la tele li va donar popularitat.

— Així em va conèixer el Julio [Manrique] i després em va anar oferint feina. TV3 em va canviar la vida, perquè em va introduir a Catalunya d’una manera molt potent. Quan treballàvem el passat del meu personatge, el showrunner em va dir: "Serà atracador de bancs". Li vaig respondre: "Vols dir?" I una setmana després, em va tornar a dir: "Ja ho tinc, serà exestrella del porno". Ho vaig veure claríssim, segur que el personatge triomfaria. Va ser molt divertit. El dia que es va emetre el capítol recordo la Pepi, una veïna que era una meravella de senyora, que m’estava esperant a les escales per dir-me sobretot que m’havia vist per la tele.

Com se sent, després de tots aquests anys a Catalunya?

— Catalunya és el lloc on he viscut més anys de la meva vida. És molt estrany. Soc de pares nord-americans i canadencs, he viscut als Estats Units fins als 18 anys i al Canadà fins als 33. No em sento de cap lloc. Veient tot el que està passant als Estats Units em sento molt poc americà. M’omplo de vergonya i d’una ira impressionant veient tota aquesta estupidesa. Ser canadenc sembla molt millor al costat d’aquella bogeria, però he canviat tantes vegades de país que no tinc una profunda connexió amb la terra. Tot i això, el Mediterrani m’ha canviat la manera com soc, la connexió amb el menjar, la forma de relacionar-nos entre nosaltres, m’ha enriquit la vida. Tot és millor. A Catalunya he construït una llar que serà meva per sempre i m’hi quedaré. De fet, no sabria com tornar.