Anna Moliner: "El més difícil és el que passa després de l’èxit"

BarcelonaAnna Moliner (Badalona, 1984) està enganxada a les primeres vegades. En gairebé dues dècades de trajectòria professional, l'actriu no ha parat de buscar feines diferents que la portin a terrenys inexplorats i que no la facin repetir allò que ja ha trepitjat. La primera vegada que va participar en un espectacle de teatre professional (la de debò) va ser el 2006, al Mar i cel de Dagoll Dagom. "Tenia vint anys! Per a mi no era fer un musical, Dagoll Dagom és una companyia de teatre i en vaig aprendre moltíssim", recorda. Després va saltar al teatre de text i van venir les altres primeres vegades amb muntatges com Barcelona (2013), Liceistes i cruzados (2014), You say tomato (2015) i Els Jocs Florals de Canprosa (2018).

"Em vaig adonar que si volia ser considerada actriu havia de marxar dels musicals. Tal com funciona aquest país, el musical és un gènere poc valorat i les produccions que s'hi fan són poc teatrals. Als Estats Units i al Regne Unit la cosa més normal del món és que un actor canti i balli, però aquí encara costa. És una lluita, i això va fer allunyar-me'n", explica l'actriu. Divuit anys després, aquell viatge es tanca amb un retorn: Moliner estrena Company, el musical de Stephen Sondheim que Antonio Banderas ha versionat per al Teatre Soho CaixaBank de Màlaga i que aquest dilluns arriba al Teatre Apolo.

Moliner explica que té una relació d'amor-odi amb els musicals... tot i que sempre acaba guanyant l'amor. Els últims anys ha centrat la carrera professional en l'àmbit audiovisual, sobretot des de Madrid, on ha participat en sèries com Las chicas del cable (2018), La catedral del mar (2018), Hache (2021) i Los herederos de la tierra (2022). La porta per entrar al món d'Antonio Banderas es va obrir des de Barcelona quan el productor Marc Montserrat la va convidar a treballar una setmana amb l'actor i productor malagueny. "En comptes d'un càsting, on entres i surts, tenia l'oportunitat de participar en uns tallers amb ell per indagar en el personatge. I era un espectacle de Sondheim, que per als que som una mica friquis dels musicals és el millor compositor que ha existit mai. No hi podia dir que no", subratlla l'actriu. La companyia –amb una orquestra en directe i intèrprets com Roger Berruezo, Marta Ribera, Rubén Yuste i Silvia Luchetti– ja ha fet més de cent funcions a Màlaga, serà a Barcelona fins al 12 de juny i després farà temporada a Madrid.

Ser actriu com a definició de vida

El camí fet fins ara demostra la necessitat de Moliner de no quedar-se mai acomodada en un lloc: "Soc un cul inquiet, necessito treballar amb gent diferent, evolucionar i créixer". La feina la defineix, i ella mateixa reconeix que sense els escenaris i les càmeres seria una persona molt diferent. "Ser actriu és una filosofia de vida. La vocació m'ha donat sentit, va amb mi –diu–. Cada projecte nou és un pas més que faig com a persona. Aprenc molt dels altres i de mi mateixa". Ara es troba en un moment dolç. Després d'anys picant pedra per fer-se un racó en el competitiu món escènic, pot respirar una mica més tranquil·la: "Sé que em queda molt per fer i per aprendre, però he aconseguit una trajectòria. Això em permet gaudir molt de la feina, amb molta més seguretat que anys enrere".

Pragmàtica i prudent, Moliner intenta no allunyar-se gaire de terra, tot i que els seus somnis volen alt. Des de petita s'imagina a Hollywood o a Broadway –"tinc Nova York mitificada, sé que és complicat, però m'encantaria treballar-hi"– i, a la vegada, és molt conscient que no tot són flors i violes entre bambolines. "En aquesta feina, el més difícil és el que passa després de l'èxit. Què fas si només ve un «no» rere un altre? Quan no treballes és quan més et poses a prova. Ens hi trobem constantment. I després hi ha el risc, la gran incertesa que comporta jugar-te-la amb un projecte i de cop quedar-te sense res".

La passió per la feina no impedeix que tingui una mirada ferma i guerrera sobre els grans problemes encara pendents de la interpretació. La pressió estètica (principalment sobre les dones) i la dificultat per trobar papers protagonistes a mesura que les actrius es fan grans, la preocupen especialment: "Ho veig en moltes de les meves companyes i és molt injust. M’agradaria pensar que puc ser una actriu amb arrugues i que, tingui l’edat que tingui, puc trobar un personatge. La indústria mana, però hem de començar a anar fortes amb les nostres arrugues i les nostres històries, com fan els homes".