Anna Barrachina: "Fa vuit mesos em van detectar càncer de pulmó i vaig decidir deixar el teatre"

BarcelonaAlguns la identifiquen amb l'Estrellita Verdiales, el mític personatge de Cegada de amor (1994) de La Cubana. Altres, amb l'abnegada i treballadora Nuri de Ventdelplà (2005). Els més joves segurament l'associen a la Lídia de Merlí (2015), aquella mare dura i ofegada per la feina. Els més teatrers, als seus papers en espectacles com Pel davant i pel darrere (2010) i Una gossa en un descampat (2018). Anna Barrachina (Sitges, 1968) s'ha sembrat una vasta trajectòria als escenaris i a les pantalles que es va acabar sobtadament fa uns mesos, quan va decidir deixar la professió. Ara ha tornat amb Nessun dorma, un espectacle d'Eu Manzanares, artista resident a la Sala Beckett. És la història d'una dona que als anys 50 donava sang a canvi de menjar, la seva filla, que treballa netejant cases i teatres, i la seva neta, directora i dramaturga. A l'escenari, Barrachina està acompanyada de Pepo Blasco, Queralt Casasayas, Tai Fati i Júlia Truyol.

Com et va arribar aquest projecte?

— Si l’Eu Manzanares m’hagués trucat un mes abans, li hauria dit que no. Quan em va arribar el projecte sortia d’una malaltia molt greu. Fa vuit mesos em van detectar càncer de pulmó i vaig decidir deixar el teatre. Havia fet metàstasi al cap. Va ser com si hagués caigut una bomba a la meva vida. Em feia por que m’afectés la memòria, que no tornés a tenir energia. M’ha atacat l’equilibri. De fet, m’ho van trobar perquè anava de cantó. No he hagut de fer quimioteràpia. Em van fer radioteràpia en dos punts del cap i a l’octubre em van operar, em van treure un quart de pulmó. 

Què et va fer tornar als escenaris?

— Suposo que vaig decidir deixar d’actuar pel fet carregós, per la professió, no pel públic. No sabia què faria, de què viuria, porto des dels 18 anys fent això. Em vaig plantejar fer classes. I llavors em va trucar l’Eu i de cop em va tornar a néixer aquesta cosa que tenim la gent de teatre, que el portem a l’estómac. Vaig saltar d’alegria. Aquest ofici és l’hòstia amb vinagre.

L’espectacle parteix de la història de l'àvia de l'Eu Manzanares. Tu n'interpretes la filla, una dona que es dedica a netejar cases i teatres.

— Dono visibilitat a les dones cuidadores i netejadores, que ningú saluda i que curiosament sempre somriuen. Aquest tipus de personatge és molt difícil de trobar. Aquí no parlem de la classe treballadora que ha passat misèries. Segurament al principi aquest personatge anava a les manifestacions, però la vida li acota el cap. Fa tot el possible perquè la filla sigui el que vulgui ser i triomfi. Vaig conèixer la mare de l’Eu a l’estrena i va ser molt catàrtic. Ens vam posar a plorar.

Has fet de mare nombroses vegades al llarg de la teva carrera, i alguns d'aquells personatges estan lluny d'idealitzar la maternitat. ¿A la vida real t’has sentit jutjada com a mare?

— En aquesta professió no tenim un horari més o menys equilibrat ni els caps de setmana lliures. He marxat plorant a Madrid a fer una sèrie perquè el meu fill era molt petit i l’havia de deixar amb el seu pare, o amb la família. M’he negat i negat a comprar-li la PlayStation fins que un dia m’he hagut de posar a estudiar text per a un projecte i, al final, ha caigut la Play. He sigut mare separada, ho he fet sola i amb cangurs. 

Quina relació teniu ara?

— És la persona que més estimo al món. Està estudiant disseny de moda a la Bau i ara el tinc treballant lluny, a Almeria, fent de cambrer. Però ens anirà bé una mica d’aire. Amb la malaltia no ho ha passat gens bé.  

La teva trajectòria interpretativa està marcada sobretot per la comèdia. ¿Tens la sensació que t’han encasellat?

— Totalment. M’he sentit jutjada pel sector, la comèdia té molt mala fama tot i que és molt difícil de fer. Jo no anava cap aquí. El germà de la meva mare havia estat a la companyia Núria Espert, per a mi era un referent. Em vaig presentar a les proves de l’Institut del Teatre i no hi vaig entrar. Una setmana després, m’agafaven a La Cubana. Al principi fèiem teatre de carrer, allà no hi havia ni trampa ni cartón. Amb ells he estat anys sentint quan el públic entra, l’energia que té, la comunió amb els espectadors; tot això m’encanta. Però el que m’agrada més és crear personatges i aquesta línia fina de la comèdia que toca el drama.

Amb La Cubana vas estar cinc anys interpretant el personatge d’Estrellita Verdiales. Com va ser el comiat?

— Molt dolorós. Era a Buenos Aires quan vaig decidir deixar la família de La Cubana per fer altres coses. Em sentia oprimida, que havia tocat sostre. Vaig incinerar l’Estrellita de broma i vaig estar dos dies plorant. 

¿Estàs satisfeta del que ha vingut després?

— Molt. Hauria estat molt fàcil quedar-me allà, on tenia un sou fix. Deixar l’estabilitat i la família al principi va ser dur, però no em queixo. He lluitat per les coses. Vaig començar fent una sèrie a Madrid perquè a Catalunya em costava moltíssim trobar feina, jo era l’Estrellita. Encara avui em marca. Hi va haver una època que em sabia greu. Ara no, ara sento agraïment. 

També vas fer el personatge de la Nuri durant set temporades a Ventdelplà, la sèrie de TV3. 

— Em moria de ganes de fer tele aquí. El llenguatge televisiu és més petit, més concentrat, amb la mirada has d’explicar moltes coses. La gent també identifica molt el personatge de la Nuri, se’n recorden. Al carrer em trobo amb molt d’afecte i això és molt bonic.  

Ara fa 15 dies que vau estrenar Nessun dorma. Com estàs?

— Molt bé. He tingut les doctores plorant veient la funció. Ahir va venir la del diagnòstic, la doctora Zamora. També em porta la doctora Felip, que té un equip increïble a la Vall d'Hebron i a la Teknon. És la mateixa doctora que fa 30 anys va portar la meva germana, que va morir d’un càncer. Quan me la vaig tornar a trobar li vaig dir: “Amb mi posa’t les piles, perquè…” Tenia un pronòstic tremend i me n’he sortit, estic lliure de la malaltia. Em prenc unes pastilles. L’únic efecte és que em canso, però és que també em penso que tinc 30 anys i no. 

Sobreviure a un càncer és una experiència molt íntima. Per què en vols parlar?

— Perquè passem per davant de la planta d’oncologia de l’hospital i apartem la mirada, pensem que no ens toca. I quan et toca ho veus tan normal! Per això vull compartir-ho. El càncer continua sent un estigma. Als actors, a més, quan diuen que tenen una malaltia la gent pensa que millor no trucar-los. A mi truqueu-me! Ja seré jo la que decidiré. 

¿Continua intacta aquella intuïció que et va portar a l’Institut del Teatre i a La Cubana quan tenies 18 anys?

— Després de tot el que m’ha passat, ara puc dir que torno a estar al punt on he d’estar, on intuïtivament vaig triar. A l’octubre tornarem amb Romeu i Julieta al Poliorama, i després ja ho veurem. És intens i és cansat, però soc molt feliç aquí.