Angélica Liddell: “Qualsevol persona que s’atreveixi a anomenar feixista una obra no té ni idea del que està dient”

BarcelonaQuina quantitat de perdó ets capaç de suportar? La pregunta la llança Angélica Liddell (Figueres, 1966) a l'espectacle Caridad, mentre contraposa el públic a les tres últimes morts per guillotina a França el 1977, a un cor d'homes de laringectomitzats i al campió d'esgrima en cadira de rodes Alexander Prior. Liddell és una de les creadores més extremes de l'escena actual –als seus espectacles se l'ha vista tallant-se els canells, menjant sang i fumant amb la vagina– i ara torna al Temporada Alta amb una peça sorgida de la seva gran obsessió dels últims mesos: la idea extremadament complexa de la caritat. "M’obsessiona aquesta dona que alleta el seu pare, condemnat a mort. Fa un immens acte de pietat, els jutges es commouen i el perdonen, la llei queda neutralitzada. Aquesta és la commoció que busco amb l’expressió estètica", explica Liddell. Caridad és una estrena del Temporada Alta que es representarà els dies 8 i 9 d'octubre al Canal de Salt i que ja té totes les entrades exhaurides.

Liddell se sent molt més còmoda en el territori del condemnat que no pas en el del que condemna. "L’artista s’assembla molt més a un criminal que a un jutge. Tots dos expressen la seva total llibertat", diu, després de citar Godard i definir-lo com "un exemple sublim de llibertat". La creadora defensa que sempre parla i actua "des de la perspectiva estètica, no social" i carrega contra tots aquells que han definit algunes de les seves obres com a "feixistes". "Qualsevol persona que s’atreveixi a anomenar feixista una obra no té ni idea del que està dient i no s’ha enfrontat mai a una experiència estètica. La llei que s’aplica a l’estat no és la llei de la poesia. Però desgraciadament el segle XX s’està morint i només parlem de feixisme, d’esquerres i de dretes. Estem abocats a una època cada vegada més puritana, higiènica i reivindicativa", assenyala Liddell. 

La irresponsabilitat de l'artista

Les estrenes de la figuerenca són sovint carn de titular i comentaris de públic i de crítica per la transgressió a l'escenari. A Caridad hi haurà 22 intèrprets, nou capítols i una gran sala de museu amb una guillotina al mig. "La transgressió ha d'existir sense remei i apareix a les meves obres des d’un punt de vista tràgic i mític", subratlla Liddell. Per a ella, crear implica moure's dins del "desajust entre la justícia social i l’expressió artística" sempre amb la sublimació estètica com a objectiu. "Hi ha una legió d’obres amb grans missatges però estèticament mediocres. Davant d’aquest empobriment, jo em revolto a través de la poesia", destaca la creadora, que cita la idea de Carson McCullers que "l'artista sempre ha de ser irresponsable".

Per tot plegat, Liddell busca que Caridad es percebi com un espectacle carregat de simbolisme i tant públic com crítica deixin a l'entrada del teatre la seva mirada política. "Estem perdent la capacitat de reconèixer les nostres pròpies ombres a través del que és immoral. Ara sempre es fan lectures planes i banals des d’un punt de vista polític, és molt tediós i això genera una gran falta de sensibilitat –diu Liddell–. Per això les meves obres són un esforç absolut en defensar la llibertat de l’artista".