Angélica Liddell: despitada i venjativa entre l'exorcisme i l'expiació

Angélica Liddell. Sempre igual i sempre diferent. Sempre excessiva. Aquest cop en la paraula i la durada. Cinc hores i 31 minuts de masturbació anímica i de brillant verborrea rabiosa. Una litúrgia del dolor, de l’amor i del sexe, una més, en cinc actes i quatre entreactes en què cap la carta als Corintis de Sant Pau, una versió de l’Ave Maria, l’himne de la legió i La alegría de vivir de Ray Heredia. Un totum revolutum que va fer aixecar el públic que omplia el Teatre de Salt fins i tot abans que caigués el teló quan Angélica Liddell tancava el seu funeral amb 101 canonades, tot fumant un cigarret, tirant la cendra al taüt, movent sensualment els malucs i els braços i mirant fixament aquella platea a la qual acabava de maleir la sang. Un cinquè acte en el qual la diva s’atreveix amb un fosc total d’uns vint minuts a teló aixecat mentre sentim la diatriba amb què convida al suïcidi com a sortida vital enfront de la podridura de l’ésser humà i flirteja amb el dimoni tot assegurant que “des de l’infern es veu millor Déu”.

Angélica Liddell, despitada i venjativa entre l’exorcisme i l'expiació. Una cascada com la d’Iguazú de paraules que brollen ensangonades de les entranyes anunciant la mort imminent. Quina fúria! Quina memòria! Quina brutalitat! Un se sent entre el despit de l’amant que prega que no l’abandoni (Ne me quitte pas) i l’ànsia de la venjança absoluta en la qual s'escola el relat gore del sacrifici i mort de la gossa Nefertiti que tensa l’horror fins al riure en el primer acte. I passes per l’apassionada autòpsia del donjuanisme del segon acte en què l’amor i l’odi es barregen insuportablement per caure en un tercer acte silent, d’imatges de pretensions poètiques amb les cerimònies vudús convenientment llustrades amb el plomatge de gallines (sortosament mortes). Més horror en el quart acte, amb la narració d’un drama real: l’aparició en un abocador de les restes de dos nens desapareguts a Toledo, el Nadal de 2022, i amb un doble mortal sense xarxa torna al dolor insuportable de la dona abandonada. Liddell sempre igual. Sempre diferent. Sempre turmentada. Sempre impactant. I un nou triomf davant dels seus fans. Dels vells i dels nous.