Ángela Cervantes: "No ets una 'mala víctima' si després de l'agressió tires endavant"

BarcelonaDesprés de guanyar dos premis Gaudí i estar nominada dues vegades als Goya per les pel·lícules Chavalasi La maternal, l'actriu Ángela Cervantes (Barcelona, 1993) entoma aquest any "el repte més gran" de la seva carrera: posar-se a la pell de la víctima de la Manada, la noia de 18 anys que el 7 de juliol del 2016 va patir una violació grupal per part de cinc homes durant les festes de San Fermín. Després d'una gira breu per diferents sales catalanes, la nova versió de Jauría, escrita per Jordi Casanovas i dirigida per Miguel del Arco, arriba al Teatre Romea del 4 d'abril al 5 de maig.

Actuaràs per primer cop al Teatre Romea. ¿Et fa il·lusió?

— Molta! Soc de Barcelona i sé que vindran a veure'm molts amics i coneguts. Em fa il·lusió que vegin la feina que hem fet. Però també fa respecte. Tot el que engloba Jauría em fa molt respecte.

Per què?

— Perquè és un cas real. Hem de treballar amb molt carinyo, perquè tot el que diem són declaracions de persones que existeixen. I que sigui una obra de teatre hi afegeix encara més pressió, perquè tens el públic al davant. Jo no puc saber quines vivències ha tingut cadascú. Van venir dues dones a veure un assaig i em va impactar molt, perquè anava veient les seves reaccions i veia que els afectava el que dèiem.

El text de Jauría surt literalment de les declaracions dels judicis de la Manada. ¿Això encara ho fa més impactant?

— Sí, sí. A vegades, durant la funció, em venen pensaments com si fos ella. Se'm posa la pell de gallina només de pensar que tot això ho ha dit ella. Que siguin declaracions reals fa que tot prengui una altra magnitud.

Com vas viure, tu, el cas de la Manada el 2016?

— Va ser molt sonat. Al principi, el cas em va passar una mica desapercebut. Però recordo molt les mobilitzacions posteriors, el "jo sí que et crec" i els canvis en la legislació.

¿T'ha resultat difícil posar-te a la pell de la víctima?

— No he viscut mai res de tal magnitud, i per això no sabia si estaria capacitada per explicar aquesta història. Però la dramatúrgia de Jordi Casanovas està feta amb molt mestratge i et permet fer-te una idea concreta dels fets. Al principi de l'obra la noia s'ho passa bé, no deixa de ser una jove de 18 anys que surt de Madrid per anar a les festes de San Fermín. Està de festa amb un col·lega, sense fer res mal fet, sense cap perill. Haver transitat primer pel gaudi m'ha servit per entendre millor el dolor de després.

Suposo que la teva experiència com a dona jove et permet entendre la situació, encara que personalment no hagis viscut res similar.

— Sí, vaig rebuscar una mica en les meves experiències, i també en les de les meves amistats. A més, fa pocs mesos vaig rodar la pel·lícula La furia, de Gemma Blasco, que tracta un tema semblant. Fa temps que estic bastant submergida en les agressions, i m'he adonat que tenen un impacte molt físic. Se't queden al cos, no només al cap. Per això he hagut de fer un treball molt físic. I no només m'ha resultat dolorosa l'agressió dels violadors, sinó també el judici amb els advocats. En els assajos, aquesta part de l'obra em feia plorar molt, em sentia molt maltractada.

Deu ser complicada la relació amb els altres actors del repartiment, que a l'escenari han de tenir una actitud especialment salvatge.

— Això és un gran tema! D'una banda, som companys de feina. Al final, després de tants assajos, ens hem acabat estimant. I és bonic que passi, és una de les millors coses d'aquesta professió. Però, d'altra banda, durant els assajos havíem de fer dos viatges totalment diferents. Jo no els volia comentar el que sentia, perquè ells s'havien de posar a la pell dels agressors. A vegades em sentia sola a la sala d'assaig, però havia de ser així. Si necessitava res, ells hi eren, òbviament. Però volia preservar la seva feina. Era inevitable, ho havia de viure així.

¿T'ha afectat personalment, interpretar el rol de la víctima?

— Sí, noto una mica de tristesa general, aquests últims temps, des que vam començar les funcions. Sobretot me'n vaig adonar la primera setmana després dels assajos: vaig parar uns dies i de cop estava feliç, feia bromes, tornava a ser jo. Llavors vaig notar que sí que m'havia afectat.

El gener del 2019, quan es va estrenar la primera versió de Jauría a Madrid, el Tribunal Suprem encara no havia elevat la pena d'abús a violació. ¿Creus que cinc anys després l'obra tindrà una rebuda diferent?

— Sí, allà van estar a punt de no estrenar-la, perquè el cas encara estava obert, es van trobar pintades al teatre... Ara que ha passat el temps, Miguel del Arco ho ha agafat amb més distància, i amb la nova companyia hem investigat qüestions diferents. L'escenografia és la mateixa, però el vestuari ha canviat. Anem tots amb la roba dels sanfermines, que ens trasllada a la festa on van passar els fets.

El cas de la Manada ja està tancat, però l'estrena de Jauría al Romea pràcticament coincideix amb la notícia que Dani Alves ha sortit de la presó després de pagar una fiança d'un milió d'euros.

— Sí, em molesta una mica la cantarella que ja s'ha parlat molt de les agressions sexuals, que és un tema comercial, que està de moda... No és així. Em fa ràbia, perquè encara queda molta feina per fer. I hi ha moltíssimes coses que ja s'han repetit mil vegades i ningú ho critica. Estem tan acostumats a veure notícies sobre fets horrorosos que ens hem immunitzat, ens hem insensibilitzat. Veiem una atrocitat i canviem de canal. Com a espectador, el teatre t'obliga a fer un viatge emocional. És dur, has de saber què vens a veure.

Expliqueu els fets des de l'agressió fins al judici. ¿Us posicioneu a favor de la víctima o ho deixeu en mans de l'espectador?

— Sí, hi ha un posicionament clar. També expliquem la versió dels nois, però per entendre com pensen i com ha pogut passar això. L'obra és una crítica ja no només cap a ells, sinó cap al sistema, perquè aquests xavals no es consideren violadors, ells creuen de veritat que no han violat ningú. És un drama. L'obra té un missatge que em sembla bonic: com a víctima, pots tirar endavant i sortir-te'n. Sembla que, si segueixes endavant, ets una mala víctima. I no és així. No ets una mala víctima si després de l'agressió tires endavant. És un missatge horrorós. És bonic veure que al final ella s'aixeca, que la vida continua.

A part de Jauría, quins projectes tens en marxa?

— Aviat gravaré una sèrie a Barcelona. I aquest any s'estrenaran dues pel·lícules en què he participat, La furia i Valenciana, una adaptació de l'obra de teatre homònima de Jordi Casanovas.