Àngel Llàcer busca la felicitat amb 'El temps i els Conway'

BarcelonaJust fa 30 anys, la posada en escena d'El temps i els Conway dirigida per Mario Gas va commocionar bona part del públic català. Aquell espectacle, protagonitzat per Montserrat Carulla, va quedar a la memòria teatral i va posar a primera línia bona part del seu repartiment, noms com Rosa Renom, Mònica López i Vicky Peña. Tres dècades després, Àngel Llàcer busca una reacció similar amb una nova posada en escena del text de J.B. Priestley a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. "Qui vingui a comparar els dos espectacles, perdrà el temps. Ens separen 30 anys de diferència, les comparacions no poden existir", subratlla el director de l'obra, que abans de tirar-la endavant va fer una trucada a Gas per explicar-l'hi: "Li vaig demanar permís. Em va dir que ho faria pitjor que ell, però que endavant".

Amb una nova traducció de Joan Sellent i deu intèrprets a escena, la nova versió d'El temps i els Conway s'estrena aquest dijous i vol ser un cant al teatre amb totes les lletres. "Necessitava una gran infraestructura i un gran equip, i això només ho donava el TNC", destaca el director. Per al paper protagonista, el de la senyora Conway, va escollir Màrcia Cisteró. "És una actriu que m'apassiona. Sempre li he volgut donar un primer paper, i ara era el moment ideal", diu Llàcer. També va sumar Mar Ulldemolins i Albert Triola al repartiment, dos actors amb qui ja ha treballat anteriorment. Per a la resta va obrir un càsting al qual es van presentar una cinquantena de persones. D'allà en van sortir les incorporacions de Júlia Bonjoch, Júlia Truyol, Biel Duran, Bàrbara Roig, Ferran Vilajosana, Carles Roig i Roser Vilajosana, sis dels quals actuaran per primera vegada a la Sala Gran.

Il·lusions que es desfan

El clàssic de Priestley arrenca just després de la Primera Guerra Mundial i posa el focus en una família adinerada de Yorkshire que es torna a reunir després del conflicte per celebrar l'aniversari d'una de les filles. La fi de la guerra els alimenta els somnis i les il·lusions, "les ganes de viure i l'esperança que tot anirà millor", explica la directora del TNC, Carme Portaceli. Al segon acte, que transcorre 20 anys després, les il·lusions i els somnis s'han desfet. "Al principi trobava que era una obra pessimista, perquè el segon acte és realment molt depriment. Ens diu que la vida és cíclica i les merdes tornen. Per molt que intentem ser feliços, sempre hi ha una maquinària molt més forta que ho boicoteja”, assenyala Llàcer. Gran part de la infelicitat dels fills recau en la figura de la matriarca, una dona conservadora i intransigent que té unes idees molt fixes sobre els seus fills. Segons el director, "alguns se sentiran identificats amb aquests pares que volen el millor per als fills i no ho aconsegueixen, altres amb els fills que no han sabut deslligar-se dels pares o amb els que sí que ho han fet i ara no es poden fer enrere".

El tercer acte del muntatge rebobina fins al mateix dia just després de la Primera Guerra Mundial. "Priestley juga amb el temps i al final es transforma en una obra positiva. Et diu que no pots fer res amb el que has estat, però que tens el futur per canviar-ho. L'espectador sortirà colpit i amb les ganes d'agafar les regnes de la seva vida", augura el director, que busca l'emoció per damunt de tot: "L'única cosa que m’importa és que els actors siguin feliços fent l'espectacle, que això s'encomani al públic i que la gent en surti feliç". Llàcer ha fet una versió de dues hores de durada i sense entreacte, perquè "avui dia consumim teatre d'una manera diferent" i "l'emoció s'ha d'anar acumulant sense deixar-nos temps per anar al lavabo o per mirar l'Instagram a la pausa". L'escenografia, a càrrec de Marc Salicrú, es planteja com si l'espectacle fos un conte: "Només puc avançar que quan arribeu a la Sala Gran del TNC no hi veureu res. És un espai buit, i llavors tot comença".