Un gran actor per a un nou teatre

Andreu Benito és un actor egòlatra que menysprea la seva família, els seus companys de professió i menysprea també el país que el va veure néixer. Andreu Benito és L’home de teatre que va imaginar Thomas Bernhard i que en una versió i direcció d’Àlex Rigola ha inaugurat el nou Heartbreak Hotel Teatre a Barcelona. És un nou teatre per a setanta espectadors en un antic magatzem dels anys cinquanta al barri de Sants davant de la plaça de l’Olivereta on Rigola vol seguir explorant la línia de treball que va iniciar ja fa deu anys a la recerca de la veritat escènica i de l’excel·lència interpretativa en la curta distància.

I així ho va provar en espectacles com Who is me. Pasolini (2016), Vania (2017), La gavina (2020), Ofèlia (Panic Attack) (2021) i Hedda Gabler (2022), on els intèrprets feien servir els seus propis noms, que no els dels personatges, i que s’han representat dintre d’una caixa de fusta per a poc més de quaranta espectadors i sense cap mena d’escenografia ni vestuari. Aquesta nuesa i aquesta mateixa filosofia teatral ha inspirat i definit el nou espai, que s’emmiralla en el Lliure de Gràcia (però amb menys metres quadrats). Un espai despullat amb una graderia enfrontada a una paret de totxo vist.

I recolzat en aquesta paret i vestit exactament igual que quan ha entrat al teatre, Andreu Benito ens fa partícips de la vida d’un home de teatre derrotat mentre espera que el cap de bombers autoritzi el fosc total, llum d’emergència inclosa, amb què clou la seva obra sobre la història de la humanitat.

L’original de Bernhard, del qual Xavier Albertí va projectar una excel·lent mirada amb Lluís Homar al Lliure el 2005, té una durada força més llarga que la poc més d’una hora de la versió de Rigola, que conserva, però, bona part del corrosiu sentit de l’humor de l’austríac. És una versió que trasllada l’acció i els referents a la nostra realitat de manera que Hitler és Franco, per exemple, i Benito es troba a Sants i no a Utzbach. Un magnífic Benito que circula entre l’emmurriat naturalisme i el despotisme megalòman, entre la supèrbia professional i la misèria d’un ofici inexplicable. Paga la pena apropar-se a conèixer aquest nou teatre.