'Andorra', un altre cop serà

No és el país dels Pirineus que tots coneixem. Ho diuen a la primera rèplica. Però ben segur que quan l’escriptor suís Max Frisch va escriure aquesta obra el 1961 pensava en un país petit, entre muntanyes i autocomplaent... com el seu. Una obra que parla d’identitat, de racisme, de nacionalisme i de falsedat. A l’Andorra de Frisch tothom és feliç. Són amants de la pau. Tot va com una seda i tothom n'està orgullós, de ser andorrà. Esclar que tenen com a veí un país molt bel·ligerant que persegueix els jueus. Per això tots els andorrans van celebrar que el mestre de la capital salvés un nen jueu de la mort i el fes fill seu. Però el nen ara ja és un adult i no per això deixa de ser jueu, com li recorden els conciutadans. Esclar, és que és jueu, diuen els vilatans. És lògic, és jueu. De tant com li diuen, el noi s’ho creu. I de res servirà que es descobreixi la veritat sobre la seva adopció, perquè l’Andri viu i respira com un jueu, que acabarà assassinat pels homes de negre del país veí. I aleshores tothom s'espolsa la responsabilitat i no dubta en mentir.

Això és el que diu l’original, però a la versió que se'ns presenta al TNC la cosa no queda clara a causa d'una molt confusa part final en què un soldat es passeja per la graderia amb un fusell a la mà, sembla que buscant jueus, i dos o tres actors es coronen amb teles negres sense cap explicació.

Molt em sembla que l’obra restava inèdita en el nostre teatre professional tot i ser un text molt sovintejat a Alemanya i un dels que van donar fama internacional a l’autor. Una fama i una temàtica que van enlluernar la directora andorrana Ester Nadal, força habitual com a assistenta de direcció en un bon nombre d'espectacles del TNC, que finalment i amb el suport del TNC i l'Escena Nacional d’Andorra ha pogut fer realitat el somni. Però, ai las! Tot i l'actualitat del tema avui en dia, diríem que el text ha envellit malament. Tampoc funciona el càsting i la direcció de joves, i menys joves, que acompanya als molts acreditats Roger Casamajor, Míriam Alemany i un Carles Martínez que corre amunt i avall sense senderi. Certament que la direcció no ha assolit l'exigència i en conseqüència la funció perd interès. Un altre cop serà.