Què en fem, de la mare amb demència?

Barcelona"És com dirigir el Barça de la millor època", afirma Nelson Valente, mirant-se la companyia que ha reunit a la Sala Petita Teatre Nacional per Amnèsia, que es representarà del 9 de maig al 2 de juny. L'autor i director argentí més present al teatre català (aquesta temporada amb quatre obres en cartell i l'any que ve ja ha avançat que té tres projectes més a Barcelona) estrena una comèdia dramàtica sobre una família que ha d'afrontar un moment tan decisiu com inevitable: la demència de la mare, que interpreta Mercè Aránega. La dona ja no es pot valdre per si mateixa i toca repartir-se la responsabilitat, "en general malament", diu Valente, entre els germans. L'obra, però, va més enllà del diagnòstic mèdic i parla de fins a quin punt ens defineix la nostra memòria, "com processem els records i com processem el dolor del passat", explica Valente, que cita des de Buñuel fins a Lorca, passant per l'Argentina: "Vinc d'un país al qual li falla la memòria i comet els mateixos errors de forma recurrent", recorda.

Victòria Pagès, Míriam Iscla i Joan Negrié interpreten els tres fills que es retroben "en un casalot de poble de l'interior de Catalunya, en el si d'una família catalana-catalana", apunta Joan Negrié, que és el traductor de l'espectacle i va ser qui va obrir les portes del teatre català al director argentí, amb El loco y la camisa, el 2013. Els tres germans afronten el conflicte cadascú amb la seva motxilla. "Per variar, parlo d'una família disfuncional. És que no en conec d'altres", diu Valente. Pagès és la filla que ha fugit del seu origen, és una triomfadora en l'àmbit professional i no té eines emocionals per dedicar-se a la mare: "Ha deixat la infantesa aparcada dins una capsa de la memòria i s'ha desprès de l'entorn familiar, és la típica filla que veu la família dos cops l'any". Iscla és la germana mitjana i la que "per a bé i per a mal" s'ha quedat vivint amb la mare, amb qui té una relació de dependència. I Negrié és el germà insegur amb una dona batalladora. Màrcia Cisteró i Biel Rossell completen el repartiment.

Nelson Valente i les comèdies que glacen el somriure

Valente és autor d'unes comèdies que busquen 90 minuts de rialles i que acaben amb 10 minuts finals que glacen el somriure. Victòria Pagès, que ha viscut en primera persona la demència de la mare, a qui els germans van haver de cuidar durant anys, està segura que molta gent s'hi sentirà identificada i riurà de gust. "Avui tothom posa interès en la criança, però estem d'esquena totalment a la mort i al camí cap a la mort dels pares", observa. Per això creu que aquesta obra pot reconfortar fins i tot els cuidadors de persones amb dependència. "És una situació molt tràgica, però una de les portes d'escapatòria és l'humor. No vius un drama intens cada dia de la teva vida, perquè no ho podries suportar. T'allibera pensar que totes les flaqueses i egoismes, com desitjar que es mori algú, li passen a tothom. És normal, és natural, és humà i ajuda a entendre la societat on vivim", afirma Pagès. "És un riure catàrtic", diu Iscla.

De fet, les actrius asseguren que la mare de l'obra està malament, però és que els fills estan pitjor. "La mare està desvinculada de la realitat, però, davant del desastre de família que té, l'autor ha volgut que de vegades hi toqui d'una certa manera", explica Aránega. "Escric amb material que passa a la meva família, al meu voltant, soc un famós lladre de textos que escolto pel carrer –diu Nelson Valente–. Els meus amics temen la meva llibreta negra". Els espectadors no la temen: l'obra ja té un 84% de les entrades exhaurides.

I la Sala Trono?

L'espectacle del Teatre Nacional és una coproducció amb la Sala Trono, que dirigeix Joan Negrié a Tarragona. Amnèsia s'estrenarà a Tarragona a la tardor, perquè la companyia farà gira a finals d'any, però no passarà per la Trono, que tancarà en la seva actual localització a finals de mes. "El futur de la Trono és incert. Estem treballant per fer la temporada que ve a la sala del Magatzem, però no està firmat. Portem 15 anys buscant espai i mai el trobem, però nosaltres no tirem la tovallola", afirma Negrié. La Sala Trono de Tarragona ha celebrat els 20 anys defensant la producció teatral fora de Barcelona.