'Altsasu' i 'Vessel' al Grec: dos espectacles tan diferents com interessants

Dos espectacles tan diferents com interessants: Altsasu, teatre document sobre l'agressió a dos guàrdies civils fora de servei i les seves parelles durant les festes de Carnaval al poble de Navarra la nit del 15 d’octubre de 2016, i Vessel, una hipnòtica fantasmagoria de dansa belga japonesa. Altsasu aixeca testimoni dels fets que una fiscalia tan obsessa com partidista (com la que acusa ara els CDR) va definir de terrorisme amb totes les conseqüències d’aquesta qualificació (entre elles l'aplicació de l'article 573 del Codi Penal). Malgrat que la companyia basca Dramática Errante assegura que la proposta no pren partit, queda clar que el que era una confrontació de bar i borratxera es va convertir en una venjança del sistema polític espanyol contra l’independentisme basc que rebutja la presència de les forces de repressió espanyoles al seu territori, tot i una trèmula crida a la necessitat d’una convivència democràtica. La ficció, a partir dels fets reals, deixa clar també que les víctimes van ser tots: els policies que van patir els cops en els seus cossos i els agressors en les exagerades condemnes d’un procés judicial ple d’irregularitats. Sota l'enginyosa direcció de María Goiricelaya, en un espai buit i amb tan sols vuit banquetes, els quatre intèrprets expliquen la història multiplicant-se en personatges. Segurament hi ha un excés de detall que allarga innecessàriament la funció i uns afegits etnogràfics més vistosos que adequats al tema, però dona gust apropar-se a un teatre polític compromès molt ben interpretat.

Però deixem la realitat. Vessel és el resultat de la trobada entre el coreògraf belga-francès Damien Jalet i l’escultor japonès Kohei Nawa al centre de creació pluridisciplinari de Kyoto Villa Kujoyama. Una hipnòtica fantasia visual sobre una inquietant banda sonora electroacústica de Marihiko Hara i Ryuichi Sakamoto. Una fantasia d’aigua, fum i foscor que cada espectador descodificarà segons la profunditat i atenció de la seva mirada.

Una illa blanca al bell mig d’un gran estany on s’entreveuen unes icones escultòriques a les quals és difícil donar un sentit ni tan sols formal fins que, lentament, braços, cames i esquenes donen vida a formes de terribles insectes, de monstres abissals sense rostre que ben segur estimularien la imaginació de Stephen Spielberg. I és que durant els prop de 60 minuts de la proposta el rostre dels set ballarins s’amaga fins a la desaparició sota els braços creuats a la nuca i amb l’ajuda d’una definitiva il·luminació que justament regateja per neutralitzar allò obvi, allò identificable. A l’espectador se li imposa, doncs, la renúncia a allò reconeixible, alhora que se’l convoca al viatge cap a un territori desconegut sense formes antropomòrfiques que no es desvelaran fins als minuts finals. Un fascinant viatge a través dels cossos dels set ballarins que es descomponen i componen amb moviments que recorden el tremp de la dansa butoh en una metamorfosi constant. I tant és que després llegim que aquesta hipnòtica coreografia s’inspira en la mitologia del llibre més antic de la cultura japonesa, Kojiki, perquè cadascú s’emporta el seu propi viatge.