Una nova gran versió d'Àlex Rigola

Glengarry Glen Ross és una de les obres més punyents i més rodones de l’època en què David Mamet semblava un autor progressista (ara dona suport a Trump), capaç de posar a la diana el model dels triomfadors de la societat nord-americana. Una obra que va arribar al cinema amb guió de l’autor i un repartiment d’estrelles (Al Pacino i Jack Lemmon, entre elles), però que als Estats Units es va quedar a dos milions de cobrir el pressupost. Lògic. És un text descarnat que mostra l’individualisme més ferotge en una competència laboral en què l’única norma és que no hi ha norma per assolir l’èxit. L’èxit a qualsevol preu, es va titular entre nosaltres la pel·lícula dirigida per James Foley que mostra un grup de comercials immobiliaris competint per vendre uns terrenys al desert amb la recompensa per al millor d’ells d’un BMW, i la condemna d’acomiadament per a qui menys vengui. Què seran capaços de fer? Qualsevol cosa.

Àlex Rigola va estrenar aquesta obra al Teatre Lliure tot just després del seu nomenament com a director d’aquest teatre el 2003. Rigola torna ara sobre l’obra en una producció tan diferent com encertada dins dels paràmetres del despullament absolut que impera a les produccions del Heartbreak Hotel Teatre que dirigeix. I ves per on, l’obra conserva tota la demolidora força, i l’ascètica proposta de Rigola exhibeix la crueltat d’un sistema d’homes que són llops per als homes... i per a les dones, ja que ha introduït dues actrius al repartiment molt en consonància amb el nostre temps. Això afegeix interès a les confrontacions i certifica que el gènere no influeix necessàriament en els comportaments més egoistes.

Al Heartbreak Hotel s'hi va a sentir i veure els intèrprets, que estan a pocs metres dels espectadors. El detall, el petit gest, l’expressió del rostre, el moviment d’una mà, són signes que defineixen els personatges. La nova versió de Rigola (hi ha alguns canvis lògics del text) ens proporciona un treball d’excel·lència interpretativa amb l’exuberant histrionisme de Francesc Garrido, l’elegant temeritat de Sandra Monclús, la repugnància de l’odiós de Pep Ambròs, la insignificança del pobre diable d’Andrés Herrera i la gèlida mirada assassina de Miranda Gas. Guau! No s’ho perdin.