Teatre

Alberto San Juan: "Puc entendre que el descontentament se'n vagi als xalats de la ultradreta"

Actor. Presenta 'Macho grita' al Teatre Condal

5 min
L'actor Alberto San Juan.

BarcelonaAquesta última dècada, l'actor Alberto San Juan (Madrid, 1968) s'ha dedicat a esquarterar la història contemporània d'Espanya per fer-ne sortir les penes i misèries. Va començar el 2013 amb Autorretrato de un joven capitalista español, una sàtira del sistema capitalista del país. Més endavant, com a director de Ruz-Bárcenas (2014), de Jordi Casanovas, va carregar contra la corrupció del Partit Popular. I també contra la monarquia espanyola, amb El rey (2015), que posteriorment ell mateix va adaptar al cinema. Masacre. Una historia del capitalismo español (2017) i Mundo obrero: una historia de la clase obrera trabajadora en España (2018) completen la llista de peces teatrals altament polititzades, sempre amb un enfocament humorístic que treu ferro a l'assumpte i, alhora, evidencia la ridiculesa de certs esdeveniments històrics. L'última proposta de San Juan, la comèdia musical Macho grita, busca els orígens del mascle espanyol, el prototip d'home que s'aprofita de tothom sense cap mena d'empatia. Després de l'estrena a Madrid, es podrà veure fins al 7 de juliol al Teatre Condal, dins el Festival Grec. A partir del mite de Don Juan Tenorio, i donant veu a pensadors com María Zambrano, Rafael Sánchez Ferlosio, María Galindo i Silvia Federici, San Juan es pregunta què vol dir ser espanyol i per què la història ha tendit a separar la gent entre bons i dolents.

— A les entrevistes em poso molt pesat, però a l'obra de teatre no pretenc fer de professor ni dir a ningú què ha de pensar. L'únic que faig és compartir preguntes i sorpreses personals. Com a ignorant que soc, durant molts anys em vaig creure la història de la Reconquesta i del descobriment d'Amèrica.

Ara ja no?

— La idea de Reconquesta és bastant fraudulenta. El 1492 es consolida una idea excloent de l'espanyolitat. El món hispànic prescindeix dels elements musulmans i jueus i es carrega el "nosaltres" plural que havia existit durant els vuit segles de l'Edat Mitjana. Els musulmans i els jueus eren tan hispànics com els cristians, però Isabel la Catòlica estableix un projecte nacional basat en l'exclusió d'algunes comunitats peninsulars. De fet, l'anomenat Segle d'Or espanyol és una etapa molt conflictiva des del punt de vista artístic, perquè des del poder es va realitzar una autèntica neteja ètnica de bona part dels habitants de la Península.

A Macho grita carrega contra la idea de l'anti-Espanya. Per què?

— És una ficció absurda. Després del cop militar contra la democràcia del 1936, els franquistes van imposar el discurs que calia exterminar l'anti-Espanya. Per què es divideixen les persones en categories segons les quals hi ha vides que importen i d'altres que no?

Es mostra molt crític amb algunes figures històriques del país, sobretot de la monarquia i l'Església catòlica.

— La jerarquia de l'Església catòlica em sembla una història de terror. Des del cardenal Cisneros fins al bisbe Isidre Gomà, hi ha molts personatges terrorífics que han practicat el terrorisme a gran escala. O tota la saga de reis espanyols, des dels Trastàmara i els Àustries fins als Borbons.

Aquest espectacle, per tant, neix d'una certa incomoditat envers el país?

— No, no... Al nostre país també hi ha gent meravellosa, com Miguel de Cervantes, María Zambrano i Santa Teresa de Jesús. Jo estimo molt Espanya. Per a mi, Espanya són paisatges, persones, festes, experiències de vida. Espanya no és una bandera, ni un himne, ni encara menys un exèrcit i una monarquia. Tot això són interferències a l'hora de construir una comunitat basada en la cooperació i les cures mútues.

Alberto San Juan al Teatre Condal.

El masclisme i el capitalisme tenen una mateixa arrel?

— Sí, ja va explicar-ho Engels en el seu dia. L'estat, la propietat privada, la família i el masclisme van de bracet. L'actitud mascla fa referència a una manera d'habitar el món. Una voluntat d'imposar-se als altres i combatre qui consideres els teus contraris. Això no vol dir que tots els homes siguin opressors ni que totes les dones estiguin oprimides. En diem "mascle" perquè històricament són els homes els que han exercit el poder, però hi ha grans dones "mascles" al llarg de tota la història, com ara Isabel la Catòlica.

"Every man wants to be a macho man", deia una cançó de Village People, molt popular durant els anys 80 i 90. De jove, ¿va tenir mai la temptació de convertir-se en un home mascle?

— Jo em vaig criar amb una mentalitat masclista i capitalista, evidentment. No va ser fins als 40 anys, gràcies a l'ajuda d'altres persones i de moviments com el 15-M i el feminisme, que vaig prendre consciència de tot plegat. Si volem criticar el masclisme i el capitalisme, el primer que hem de fer és mirar-nos al mirall, perquè som productes de la societat en què vam néixer.

No sempre és fàcil desfer-se dels rols de gènere que ens han inculcat.

— No... Però és possible, si més no, intentar viure amb la consciència desperta, sabent que els actes i les paraules tenen conseqüències. Ser conscient de fins a quin punt participes en l'opressió i fins a quint punt col·labores en l'emancipació. ¿Et sumes a la part més forta o a la més fràgil? Des de fa quinze anys, ja no podem dir que no sabem si estem actuant de manera masclista o capitalista. Cadascú pot prendre decisions conscientment. És a dir, si t'apuntes al crim, després no diguis que no te n'havies assabentat.

¿Al cinema encara ven la imatge del protagonista mascle, fort i seductor o ara es busquen un altre tipus de masculinitats?

— El cinema, a Espanya, ha canviat molt. Primer de tot, perquè s'hi ha anat sumant molta gent jove a dirigir, escriure i interpretar. I molts d'aquests joves són dones, cosa que suposa un canvi essencial. Un mascle com Rambo, avui dia, és bastant ridícul, malgrat que encara es fan pel·lícules així a Hollywood. John Wayne ha fet pel·lícules boníssimes, però actualment els personatges que ell representava han deixat de tenir sentit.

¿Aquesta actitud encara perviu en la classe política actual?

— Sí, i tant... Des de la crisi del 2008, que va rebentar a Espanya el 2010, s'ha evidenciat un descontentament social i una desconfiança absoluta cap al sistema. El problema d'anomenar democràcia al nostre sistema és que queda desacreditada la mateixa idea de democràcia. El 15-M deia que el problema era la falta de democràcia, però ara d'això ja no se'n parla. Ara es proposen solucions autoritàries, és a dir, no democràtiques. I es busquen bocs expiatoris entre els sectors oprimits i vulnerables, sobretot els migrants, però també els okupes, les feministes... Hi ha una actitud més mascla que mai en el sector polític. Desgraciadament, a l'esquerra institucional també hi ha actituds molt de mascle.

Què vols dir?

— Em refereixo als partits situats a l'esquerra del PSOE. Dins aquests partits hi ha una lluita terrible pel poder, una lluita absolutament mascla i reaccionària.

Què podrien fer les esquerres per recuperar-se dels mals resultats electorals que han encadenat durant aquests últims anys?

— És un fenomen mundial, amb causes molt profundes, com la traïció de la socialdemocràcia i les deficiències de l'estat del benestar pactat després de la Segona Guerra Mundial. En qualsevol cas, si tenim un govern suposadament molt progressista però que no és capaç de garantir el dret a l'habitatge, per què volem un govern progressista? El volem perquè l'alternativa seria pitjor? Puc entendre que la gent que votaria un projecte emancipador passi de votar. I també puc entendre que el descontentament se'n vagi als xalats de la ultradreta.

stats