Això és una festa de bon teatre popular!

Voldríem que tot fos amable i dolç com una cançó d’estiu que t’acarona, escriu Oriol Broggi al programa de mà de Coralina, la serventa amorosa. Estan de celebració: la companyia La Perla 29 fa vint anys. I volien una festa: doncs ja la tenen! La seva mirada sobre l’obra de Carlo Goldoni és divertida, joiosa i ben interpretada, i deixa un bon regust de teatre popular sense complexos.

Amb Goldoni –i no sols amb Goldoni, però sobretot amb Goldoni– la diferència està en el to. Entre nosaltres hi ha antecedents tan notables com l’agredolça i fosca versió de Luca Ronconi al Mercat de les Flors (1988) o la més lluminosa versió d’Ariel García Valdès al Teatre Lliure (1997) amb una immensa Mercè Pons. Ronconi s’allunyava de la farsa, de l’exageració amb la qual tot sovint es presenten els personatges hereus de la Commedia dell‘Arte, i s’adreçava als sentiments amorosos, en una proposta força intimista. Ben al contrari del que ha fet Oriol Broggi, que amplifica la paraula, la gestualitat i els perfils dels personatges com si, en lloc d’estar en un teatre tancat, la representació esdevingués en una plaça o en un parc amb el públic fent rotllana, ja fos a París o a Venècia. Hi ajuda la magnífica austeritat de l’espai. Una tarima baixa de fusta i la vella i evocadora paret de pedra de la Biblioteca i quatre estris com sortits del carro de la farsa de Molière.

I funciona. Sortosament també funciona l’equilibri entre les escenes més agitades i les que necessiten un tempo més relaxat i sobretot funciona, i com!, la protagonista. Coralina mana a l’obra i Mireia Aixalà mana a la funció. La seva Coralina té la dolçor de l’amiga que estima, però també la llum d’una intel·ligència que desborda naturalitat. Aixalà domina els matisos, com quan al final ratifica el seu desig i sacrifica l'estatus per mantenir la dignitat.

Sergi Torrecilla omple d’ingenuïtat l’apocat i un pèl babau Florindo, com Clara de Ramon omple de candidesa la Rosaura. Ramon Vila és gat vell amb el seu esplèndid Pantalone, com l’Ottavio de Xavier Boada. L’Arlecchino de Joan Arqué excel·leix com a clown i és molt equilibrat el Brighella d’Ireneu Tranis. L’estupidesa fa riure, però també podria suggerir tendresa; no és el cas del Lelio de Jaume Viñas. I sí, Beatrice, la madrastra, una bruixa interessada a qui Rosa Gámiz li dona força, però en podria rebaixar l’exageració. De fet, uns quants decibels menys no restarien qualitat a la funció i seria igualment una festa de bon teatre popular.