Això és dansa?

Ho ha sentit desenes de cops al llarg de la seva carrera de ballarí i coreògraf: "Això que fas no és dansa". Cristian Duarte és de São Paulo, el fascina la investigació de noves formes de moviment i ja fa anys que va deixar de preocupar-se per les etiquetes. "Pertanyen a un debat antic", diu. Però un dia, potser per la necessitat de reivindicar la seva veu en la tradició de la dansa contemporània, va decidir fer un espectacle calidoscòpic en què es pogués resseguir la petjada dels 100 col·legues que més han influït en el seu treball. The hot one hundred choreographers, creada el 2011, és la peça més exitosa de Duarte, un artista forjat entre Europa i el Brasil. Ara la presenta al Mercat de les Flors en el marc d'un festival, el Sâlmon, que, com ell, manifesta una absoluta despreocupació per la puresa de la disciplina: mestissatge, contaminació i hibridació de llenguatges són termes molt més apropiats per explicar el material de què està feta la seva programació.

Hi ha un element no dansístic per entendre què és The hot one hundred choreographers. És una pàgina web consistent bàsicament en una acolorida circumferència de 100 fraccions. Quan cliques a sobre de cada una apareix un nom, i si hi tornes a clicar se't redirigeix a un vídeo amb què podràs fer un tast de l'obra de l'artista en concret. "La web és una bogeria que em porta molta feina de manteniment. L'he d'estar actualitzant contínuament perquè els materials no depenen de mi, i els vídeos es pengen i despengen segons criteris que se m'escapen, i quan això passa n'he de buscar de nous", diu el Cristian, que es va inspirar en un quadre de l'escocès Peter Davis, The hot one hundred, una llista dels artistes que més li interessen.

En la llista de Cristian Duarte hi ha una mica de tot. De Martha Graham i Merce Cunningham a Israel Galván, Paz Rojo o Anne Teresa de Keersmaeker, l'ànima de l'escola belga on es va formar, a més de ballarins menys evidents, com Gene Kelly o Bruce Lee ("El kungfu és pura coreografia", diu), molt importants en el naixement de la seva vocació. A partir dels cent noms escollits, Duarte interpreta un solo on hi ha molt marge per a la improvisació. "No hi ha dues funcions iguals perquè en cada una vario els artistes que visito", diu. Les influències, continua, seran reconeixibles per als més entesos, i segurament passaran desapercebudes per a la resta. Però com a mínim també el no iniciat podrà gaudir de la coloratura diversa de la proposta. Ara bé, el Cristian no té clar si n'hi ha, de no iniciats, entre els seus espectadors. "M'he passat molt temps preguntat-me com podíem acostar la dansa a nous públics. Però ara penso que potser la dansa no és per a tothom, que no ho ha de ser. I em sembla que està bé així", diu el ballarí i coreògraf, ànima d'un laboratori de creació a São Paulo, el Lote, on es troben ballarins i creadors d'altres àrees per enriquir-se mútuament amb la manera com l'altre es relaciona amb el seu cos.

Des del Sâlmon, que organitza el Centre de Creació el Graner, les aspiracions sobre el tipus de públic són diferents. El nombre d'espectadors no para de créixer i l'any passat es va arribar al 90% d'ocupació, com recorda Elena Carmona, codirectora del festival amb Cristina Alonso. En les cinc edicions del Sâlmon, la vocació ha sigut eixamplar mirades i públics. I per això apel·la a la curiositat. "No cal tenir una experiència prèvia en dansa, l'important és esperar que passi alguna cosa i tenir ganes de veure què passa, deixar-se sacsejar per la creació contemporània". La naturalesa plural de la programació, diu Carmona, afavoreix l'heterogeneïtat del públic. Perquè al centre dels espectacles hi ha la dansa contemporània, sí, però hibridada amb altres llenguatges: la performance, les arts visuals, la música, en propostes signades per artistes com Jan Martens, Los Corderos.sc i ZA!, Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol o Albert Quesada. El Sâlmon segueix la feina de creadors vinculats al Graner durant la resta de l'any, manté una continuïtat amb artistes internacionals i aposta per creadors desconeguts i per estrenes d'espectacles. "Assumim riscos, i animem el públic a assumir-ne també", diu Carmona. El Mercat de les Flors és la seu de referència del festival, però la "programació expandida" del Sâlmon arribarà també a la Sala Hiroshima, l'Antic Teatre, el Macba, el MNAC, La Poderosa, La Visiva i el Nyamnyam. Fronteres que cauen per obrir visions, espectacles que s'escampen per tota la ciutat i un desig: que realment deixi de tenir sentit preguntar-se si el que s'està veient és o no és dansa.

+ Detalls

Cristian Duarte / Festival Sâlmon

Mercat de les Flors / Diversos espais (Barcelona)

26 de novembre / Del 24 al 4 de desembre