Àngels Gonyalons: “Ser actriu no és ser model, no tenim per què estirar-nos-ho tot”

BarcelonaÀngels Gonyalons (Barcelona, 1963) ha tornat al musical i ho ha fet de la mà de Dagoll Dagom, la companyia amb qui el 1988 va parir un dels espectacles més vistos de la història del teatre català, Mar i cel. Trenta-cinc anys després, l'actriu capitaneja el repartiment de L'alegria que passa (al Teatre Poliorama fins al 28 de maig), que serà l'última estrena de Dagoll Dagom. Després d'aquells febrils anys 90 en què Gonyalons era l'estrella de tots els musicals, després de l'èxit a Madrid i de la fugida a Menorca, l'intèrpret encara la seva tercera vida teatral enlluernant de nou els espectadors.

La gent surt del musical i busca a Google l’edat que tens: no es creuen que són gairebé 60!

— Començo a estar espantada, potser hauria d'estar preocupada de si puc tenir un atac de cor o alguna cosa així! No sé què el sorprèn exactament. Si mai hagués fet això, no ho podria fer, però el cos té memòria, i fins als 42 anys vaig estar fent aquest tipus de musical.

És pel tipàs.

— Ah! Està bé, perquè a una li agrada agradar-se, però intento oblidar-me'n, perquè a això li queden dos dies. És una progressió geomètrica, i al novembre em cau el sis. La societat ja està massa pro aquestes coses i espero que el meu mèrit no sigui aquest, quan tingui 60 anys, sinó que en siguin uns altres.

Com t’ha condicionat el teu físic?

— A tots ens condiciona el físic, per bé i per mal. Estar dalt d'un escenari és seduir, entès amb l'amplitud de la paraula: has de captivar, has d'atraure les mirades i l’oïda. És allò que va dir la Blanca Portillo, no? Ella diu que ha hagut de lluitar contra un físic no especialment agraciat dins d'uns paràmetres, i el Brad Pitt segurament ha hagut de lluitar per no ser només un nen bonic. Quan era joveneta era rossa i més o menys bufona, no he sigut mai una dona guapa, però l'atractiu no m'ha fallat, almenys quan jo l'he volgut fer anar... I per això també està bé fer-se gran, malgrat que encara sigui rossa. Tothom té uns hàndicaps.

Però sent actriu deu ser un avantatge.

— He tingut un físic que m'ha permès fer una Blanca del Mar i cel i m'ha permès fer unes coses que necessitaven aquest físic. Però ser actriu no és ser model, eh? Que això ho estem confonent una miqueta. No tenim per què estirar-nos-ho tot. És veritat que hi ha pocs papers per a dones de 60 anys. De fet, jo estic interpretant dos homes, però també és veritat que a l’imaginari una dona de 60 anys era una senyora asseguda a la taula fent ganxet i esperant que s'acabés tot, i ara tenim moltes ganes de moltes coses.

Fer teatre suposa una gran exposició. ¿T’és més complicat ara o fa 30 o 40 anys?

— Quan ets jove no et coneix ningú, no hi ha comparacions, la gent no espera coses de tu, tot és a guanyar. Després passes una fase en què parlen de tu, i això vol dir que en parlin bé o que en parlin malament. Amb els anys et vas adonant que quan parlen bé de tu no t'ho has de creure, perquè no ets aquella meravella, i que quan parlen malament de tu et sap més greu per la mare, per la filla, pels germans, perquè tu ho relativitzes. Sobretot quan t'adones que diuen meravelles de coses que a tu t'han semblat un pet. Que una feina teva brilli no depèn només del teu suposat talent: a mi em posen un regal entre les mans i aleshores ho poso tot al servei d'aquest regal. No hauria pogut fer-ho sense aquesta companyia: tenen un talent brutal, el que saben fer jo no ho sé fer, i a més són bones persones, que és molt més important.

A L'alegria que passa fas dos papers, el de l’alcalde i el del clown. El seny i la rauxa. De què peques?

— He lluitat sempre per trobar l'equilibri, però realment la bèstia de dins és apassionada, és rauxa. Quan era joveneta era molt extremista, però m’he preocupat, i el meu pare m’ho va ensenyar, de ser més reflexiva que impulsiva i treure la passió quan convé.

La reaparició amb un musical de Dagoll Dagom 35 anys després de fer-hi els teus primers papers destacats, sobretot a Mar i cel, convida a fer repàs de tota una trajectòria. Sembla que per al gran públic haguessis desaparegut, els últims temps.

— Però tu estàs picant pedra sempre. Jo no he hivernat, segueixo pagant lloguer, menjar, l’educació de la meva filla... Quan vaig marxar de Barcelona, l'últim espectacle no havia funcionat (Àngels) i era una etapa en què els mateixos que un dia et diuen que ets meravellosa l'endemà resulta que no ho ets. Feia vint anys que treballava i vaig necessitar perspectiva. A Madrid vam estrenar Chicago, vaig fer algunes sèries, i les coses van anar molt bé, però tot tornava a ser massa trepidant. I jo volia fer teatre i formar una família. No volia repetir allò d’haver de fer xurros, fer xurros, fins que peti la màquina. Vaig tallar una sèrie de coses a la meva vida, va ser un renéixer. Aleshores vaig anar cap a Menorca, però vaig seguir treballant. Sí que és veritat que fa cinc anys que he tornat a Barcelona i he anat encadenant una cosa amb l’altra, que va molt bé perquè així no has de patir econòmicament. De les coses que més em van sorprendre quan vaig tornar va ser: "1.000 euros per pagar un pis?" Em segueix semblant un delicte, el que ens estan fent com a societat. És horrorós, aquest decalatge, quan penso en la gent jove.

No tothom podria ni s’atreviria a marxar.

— No ho preveus així, tampoc. Tots els canvis són dolorosos i fan vertigen, però soc resistent i sempre he cregut que si em proposava una cosa la podia aconseguir. I no parlo d’ambició. Sempre he tingut el seny, una mica in extremis, per dir "si això no va bé, fora". Tinc molta força de voluntat. I aleshores vaig decidir: "Això no està funcionant, no soc feliç, no som feliços, això no és genuí, no és per això pel que jo he viscut i pel que m'han educat". Vaig fer un salt al buit, vaig decidir que la meva vida era meva i que l'havia de manegar jo, que no pots deixar que te la portin. És que jo vaig començar en un món d'adults una mica massa jove, amb 17 anys acabadets de fer.

¿Tenies por que s’apagués l’estrella que la gent veia en tu?

— Jo és que volia que s’apagués. Fins i tot vaig patir una mena de desenamorament del teatre, perquè estava massa associat a massa coses i pensava "no sé què faré, perquè només he fet el pallasso". Suposo que vaig fer un procés, vaig anar tornant a poc a poc i ara estic molt enamorada de la meva feina, però també sé que el món és molt més gran que un escenari. Les meves ambicions són humils: veure la meva filla amb salut i veure-la feliç, que tingui una bona autoestima. Abraçar-la sempre, encara que tu no comparteixis allò. Com deia Fuster: l'has d'educar per ser lliure encara que sigui a costa teva. Que sàpiga que ets incondicional, això és el més important. I això [assenyala el teatre] és feina. A vegades et dona alegries, a vegades et fa patir.

Durant una dècada vau fer molts musicals d’èxit en català, com ara L’alegria que passa. Avui es qüestiona que siguin viables.

— Jo crec que absolutament. Amb diners privats cadascú que faci el que cregui, però a mi em sembla una mica absurd; no se m'acudiria estrenar una producció d'aquí, feta aquí i des d'aquí, i fer-la en una llengua que no sigui la meva, la catalana. No té cap sentit. Sempre que hem fet aquests musicals, jo després els he fet a Madrid i s'han traduït al castellà, així que no entenc que d’origen els fem en castellà aquí. Tret que una productora madrilenya estreni a Barcelona una obra en castellà, com Sister act [on va actuar].

Com recordes avui aquells èxits dels anys 90, la dècada de Memory, Estan tocant la nostra cançó, Germans de sang, fent tàndem amb el director Ricard Reguant?

— No m'hi entretinc gaire perquè el que m'havia d'ensenyar espero haver-ho après. Gaudeixo molt del meu present. Em sap greu perquè en queda poc, o menys que abans, i penso en quan el cos no m’acompanyarà. Jo ja no hi comptava, fer una cosa així [com L’alegria que passa], ni de bon tros! Si me'n vaig a pensar en el passat m'hauria agradat tenir més seny i més serenitat. Al final estaves en mans de molta gent que et manipulava... Però ja està passat i m'ha portat a aquest present; per tant, probablement m'ha ensenyat coses.

També en aquell moment vas fer televisió, Betes i films, I ara què, Xènia?... T’hauria agradat obrir més la porta al cinema?

— M'hauria agradat, tot i que a mi el directe m'agrada molt. És veritat que vaig tenir algunes propostes, però totes implicaven exhibir el cos. I aleshores no volia fer-ho, no a aquest preu. Admiro la gent impúdica, moltíssim, però jo soc pudorosa. I si era gratuït i del que es tractava era de lluir uns pits i un cos, francament no m'interessava.

I ara que sabem que hi haurà una reposició de Mar i cel, per què no tornar-hi?

— Fent de què?

De Blanca, pura i virginal!

— Per favor! És afalagador, commovedor, tendre... però allò ja va passar i no pot tornar mai. Segur que tornaré a cantar Per què he plorat abans de morir-me, és un privilegi que se m’hi associï, en aquell moment no érem conscients del que estàvem fent, però... en un moment donat se’m va proposar i em vaig dir: "Angeleta, seny".