"Els actors que tenim discapacitat també som professionals"

Barcelona“Hi ha cap cec a la sala? Algú amb por escènica? Asmàtic? Hiperexigent? I amb poca paciència? Algú que s’adormi al teatre? I que s’enfadi fàcilment?” A mesura que avança la tirallonga de preguntes, la platea de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) s’enriola cada vegada més. “Hi ha algú que no entengui l’eusquera?”, pregunta finalment l’actor Jesús Muñoz. Tothom aixeca la mà. Una vuitantena d’adolescents d’entre tercer d’ESO i segon de batxillerat de l’IES Ridaura de Platja d’Aro i l’IES Mare de Déu de la Mercè de Barcelona estan a punt d’assistir a la primera funció matinal d’Acampada, l’espectacle de la companyia valenciana Pont Flotant que el 2020 va guanyar el Premi de les Arts Escèniques Valencianes al Millor espectacle de teatre i que ara, fins al 25 de febrer, aterra per primer cop al TNC.

Amb un elenc de vuit intèrprets professionals, la meitat amb diversitat funcional, Acampada explica la història d’una colla d’amics que passen un cap de setmana a la Serra d’Aitana. Àlex Cantó, Mónica Lamberti, Itziar Manero, Isabel Gómez, Alberto Romera, Benito Valverde i Jesús Muñoz encarnen personatges amb incapacitats diverses, que han de superar petits accidents enmig de la natura i aprendre a trobar consensos. “És una metàfora de l’organització social. Quan convivim, necessitem posar-nos d’acord perquè tothom se senti a gust”, diu Muñoz. Per exemplificar la situació de les persones amb discapacitat, els actors juguen amb certs recursos escènics que condicionen la comprensió de l’obra, com ara deixar el teló abaixat o combinar el català, el castellà i l’eusquera independentment del lloc on actuïn. A més, la intèrpret de llengua de signes Carmen Golfe s'integra a l'espectacle per fer-lo accessible a les persones amb discapacitat auditiva.

"Ens hem trobat mig Teatre Nacional plorant"

Després de l'espectacle, un noi que seu a primera fila s'afanya a demanar el torn de paraula: “M’hi he sentit molt identificat, us dono les gràcies per fer aquesta obra tan bonica”, diu entre llàgrimes. "Quan tinc un dia dolent, jo també tinc incapacitats emocionals", afegeix una companya del mateix institut. A poc a poc, els joves espectadors s'animen a compartir impressions: "Soc autista... Fa uns anys, era molt introvertit, com alguns personatges de l'obra, però gràcies a uns campaments he aconseguit obrir-me". "El personatge de la Mónica m'ha recordat la meva àvia, i això m'ha fet venir tendresa". "M’ha agradat que es parlin tres llengües diferents sense subtitular res".

"Els actors que tenim discapacitat també som professionals, ens dediquem al teatre", remarca Mónica Lamberti després de la funció. I afegeix: "No crec en la inclusió; si m'has d'incloure, vol dir que prèviament m'havies exclòs". Itziar Manero, que l'any passat va debutar al cinema amb Las chicas están bien, critica que les persones amb diversitat funcional, "com també les persones racialitzades i del col·lectiu LGTBIQ+", només apareguin en espectacles que "tracten d'aquell tema".

Segons la directora artística del TNC, Carme Portaceli, espectacles com Acampada serveixen per "normalitzar el que és normal" i "retirar l'ego que ens fa pensar que el món és d'una sola manera". "Passava el mateix amb les dones; ens semblava estrany veure senyores ocupant espais i ens hi hem acabat acostumant", argumenta Portaceli, que s'ha mostrat satisfeta amb l'estrena d'Acampada. “Ens hem trobat mig Teatre Nacional plorant, i aquest és un dels grans tresors de la nostra professió”.