Cinc espectacles inesborrables de la carrera de Joan Ollé

Joan Ollé va ser un dels fundadors de Dagoll Dagom, i va dirigir del 1974 al 1977 l’espectacle No hablaré en clase, que va escriure amb Josep Parramón, que n'era actor al costat de noms com Pepe Rubianes. L'èxit va ser tal que hi va haver relleu d'intèrprets i van entrar-hi Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. L'espectacle, que es basava en els records de l'escola franquista, va impulsar la professionalització de la companyia. Tot seguit va dirigir Quan la ràdio parlava de Franco, de J.M. Benet i Jornet i Terenci Moix, peça que va consolidar la seva carrera.

Als anys 80 i 90 va dirigir alguns clàssics, com Lorca i Racine –del qual després en dirigiria una Fedra mítica amb Rosa Novell, el 2002–, però també va escollir ja autors d'aquí, de Sanchis Sinisterra a Narcís Comadira. Va ser un dels directors importants que va apostar per l'escriptura de Lluïsa Cunillé, al costat de Xavier Albertí, a qui definia des dels anys 90 com "un dels autors més destacats d'Europa". Accident (1995), Apocalipsi (1998) al TNC i La cantant calba & La cantant calba al Mc Donald’s (2006) són els tres títols que va posar en escena defensant aquest teatre interior, a vegades críptic, d'una autora de culte.

Joan Ollé s'havia entusiasmat per Peter Handke veient la pel·lícula El cel sobre Berlín, de Wim Wenders, als anys 80 a Perpinyà. Després posaria en escena dos títols seus, De poble en poble (1996) i L'hora en què res no sabíem els uns dels altres (2003), tots dos al Festival Grec. De la primera, una "epopeia del que és quotidià", deia que seria l'obra posterior a Tot esperant Godot que triaria. Li va valdre el Premi Ciutat de Barcelona. La segona era un preciós poema visual en què 50 actors i 500 personatges passaven per escena com si fos una plaça pública, sense paraules, compartint la vida al teatre.

La novel·la de Javier Cercas, convertida ja en un fenomen literari i comercial, va arribar al teatre de la mà de Joan Ollé. El director assegurava haver quedat impactat pel relat de l'escriptor i va traslladar l'essència del llibre amb l'estil de les lectures dramàtiques que feia de les adaptacions literàries. Álvarez-Novoa era Miralles, el milicià republicà que perdona la vida al fundador de la Falange Rafael Sánchez Mazas, interpretat per Lluís Marco, i Gonzalo Cunill recreava la recerca de Javier Cercas sobre aquest episodi amb rigor i bellesa marca de la casa.

Joan Anguera, Pere Arquillué, Montserrat Carulla i Eduard Farelo –alguns dels seus actors més fidels– posaven veu a aquest recital plàstic sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés. Ovidi Montllor el va popularitzar amb Toti Soler a la guitarra en un disc del 1979 i Ollé el va fer servir per inaugurar El Canal de Salt el 2007. “No és un poema, és una història d’una hora i vint-i-cinc minuts!”, deia Montllor. És el que passava amb aquesta obra de teatre i les altres que va dirigir Ollé adaptant clàssics catalans, en especial La plaça del diamant (2004) i El quadern gris (2009), dos dels seus principals èxits fent el seu teatre literari. A més de Rodoreda i Pla, va fer Maragall (2010) i Espriu (2009).