El Teatro Real de Madrid viu amb èxit la 'première' mundial de l'òpera sobre Walt Disney

MadridL'ovació no va ser atronadora, encara que es va sentir algun bravo, però, els aplaudiments van ser unànimes i prolongats. Així va rebre dimarts el Teatro Real 'L'americà perfecte', l'òpera que Philip Glass ha compost sobre Walt Disney.

L'estrena arribava precedida d'una gran expectació, perquè era la 'première' mundial d'una òpera sobre aquest fabricant de somnis "ordinari i extraordinari", com Glass el va definir dies enrere. En caure el teló, hi va haver aplaudiments per a tothom. Per a Glass, sobretot; per a l'orquestra, la Simfònica de Madrid, i el seu director, Dennis Russell Davies; per al director d'escena, Phelim McDermott; per al cor i per a un repartiment vocal encapçalat pel tenor britànic Christopher Purves, que va posar veu i rostre a un Walt Disney que, segons el llibret, es va creure "el rei de tot" el que veia i feia.

Basada en el llibre del mateix títol de l'escriptor nord-americà Peter Stephan Jungk, 'L'americà perfecte' dibuixa un retrat molt poc amable d'un Disney en la recta final de la seva existència, tres mesos abans que un càncer de pulmó acabés amb la seva vida el 1966.

Estirat al llit de l'hospital, a cura d'una infermera que el moribund s'entesta a anomenar Blancaneu, Disney es mou "entre saber i no saber, entre el que és real i el que no ho és", i recorda el poble on va néixer, Marceline, principi i final de tot el que ha estat i que ensorra la teoria dels que es van entestar a situar els seus orígens a Espanya. "Un regne màgic [Marceline] de pau, de salut i fe" per a algú que sent com el final s'aproxima i que tem que després de la mort, com així ha passat, el seu nom es converteixi en una marca. O que el seu "imperi" no li sobrevisqui. "El meu nom –arriba a dir– ja no és meu, pertany a l'empresa, i l'empresa és el que importa".

L'òpera de Glass remet a un Walt Disney racista, egocèntric, d'extrema dreta, obsessionat amb la mort fins a l'extrem de demanar a la seva família que el seu cos no sigui enterrat i romangui congelat "fins al dia que la mort hagi estat abolida".

"Aquesta òpera no és un documental, sinó poesia. No representem els fets, sinó els sentiments", ha insistit aquests dies a Madrid Philip Glass, autor d'una partitura molt cinematogràfica per a una orquestra que al Real va superar els setanta músics.

Glass ha utilitzat "un llenguatge harmònic molt contundent, amb colors primaris, però alhora amb característiques dissonants" per posar música al retrat d'aquest ésser humà complex i contradictori que, segons ell, va ser Disney, algú amb "els peus al fang i el cap als núvols".

'L'americà perfecte" és un encàrrec del director artístic del Teatro Real, Gerard Mortier, i una producció pagada a mitges amb l'English National Opera de Londres, on es veurà al juny.