Teatre en primera persona al TNC: la vida de l’afganesa ‘Nadia’
BarcelonaVam conèixer la corprenedora història de l’afganesa Nadia Ghulam quan el 2010 va publicar el llibre El secret del meu turbant, que signava juntament amb Agnès Rotger i que va rebre el premi Prudenci Bertrana. Llavors ja feia quatre anys que havia aterrat a Barcelona per sotmetre’s a diverses operacions per reconstruir-li la cara, gràcies a l’acció de dues ONG i una família d’acollida badalonina. El 2011 va protagonitzar un documental, Tornar a Nadia, i finalment el 2014 va pujar als escenaris per explicar en primera persona la seva història a Nadia. Aquell espectacle, que es va estrenar al festival Grec, arriba ara a la Sala Tallers del Teatre Nacional en vuit funcions que ja tenen el 80% de les entrades venudes, del 3 a l’11 de febrer.
Serà la primera vegada que el públic, que potser ja coneix el drama que va viure Ghulam per articles, llibres o vídeos, la podrà mirar als ulls i sentir la seva experiència directament de la seva veu. “Volíem que l’espectador tingués el mateix impacte que nosaltres vam tenir en parlar amb ella -explica el dramaturg Carles Fernández Giua-. Una experiència viva, sense intermediaris, sense actors”.
Explicada de forma telegràfica, la biografia de Ghulam és esfereïdora. Quan tenia vuit anys una bomba cau a casa seva, a Kabul, i li provoca greus cremades a tot el cos i ferides a la cara que la deixen sis mesos en coma. Haurà d’entrar al quiròfan fins a catorze vegades, les últimes ja a Barcelona. El seu germà Zelmai desapareix -els diuen que ha sigut assassinat- i el seu pare es trastoca. Ella, estirada a l’hospital, convençuda que viurà ben poc, decideix que quan surti adoptarà el nom del germà per poder treballar, ja que només els és permès als homes, per poder ajudar la mare i dues germanes. Va passar deu anys amagada sota aquell turbant.
La vida de Ghulam és la matèria primera de Nadia, “documental escènic” al qual han donat una forma poètica i alhora rigorosa Fernández Giua i l’escenògraf i videoartista Eugenio Szwarcer. Les converses amb la noia servien l’argument i un viatge a l’Afganistan per conèixer el país i rodar-hi van aportar el context periodístic. “L’espectador descobreix racionalment moltes coses de l’Afganistan, però la història de la Nadia els toca emocionalment”, diu el dramaturg. El seu testimoni humanitza la història en majúscules. “Vivim de titulars, i arriba un moment que ens insensibilitzem i ens oblidem que allà hi ha persones amb els seus somnis i aspiracions”, afegeix Szwarcer.
Que la mateixa Nadia Ghulam fos la protagonista va semblar lògic: “Quan veig que una obra està basada en fets reals penso que la persona protagonista és morta. I jo sóc viva”, afirma. Així va semblar evident que tant Fernández Giua com Szwarcer havien de sortir a escena, tot i no ser actors cap dels tres, per reconstruir junts -amb monòlegs, diàlegs i escenes teatralitzades- el viatge de l’Afganistan a Barcelona de Ghulam, que alhora és un diàleg entre Orient i Occident. “En el nostre món estem més envoltats de ficció del que ens pensem, fins i tot els mitjans fan el seu relat dels fets. Com que el teatre ha d’anar a la contra, nosaltres volem col·locar-hi la realitat, una experiència viva”, diu l’autor. La companyia La Conquesta del Pol Sud ja està treballant en la pròxima història en primera persona: el testimoni d’una argentina criada per militars que als 23 anys va descobrir la seva veritable identitat.