El Teatre Metropol: 20 anys d’una nau que va tornar a navegar

BarcelonaL’exhumació de les restes del rei Jaume I a la catedral de Tarragona el juliol del 1908 va ser tot un esdeveniment. Va dirigir l’operació Lluís Domènech i Montaner, que havia rebut l’encàrrec d’un mausoleu per dipositar-hi les despulles del monarca definitivament. I a la cerimònia va assistir-hi un jove que amb els anys es convertiria en un altre gran arquitecte, Josep Maria Jujol. “Al costat, enfilat en la cabria, s’aboquen tres o quatre persones, es treuen el mocador i eixuguen amb cuidadós respecte els grans de runa de la caixa. Em giro al de més a prop i em trobo amb un jove, deixeble meu, que no sé d’on ha sortit. És en Jujol, ajudant d’en Gaudí en una obra de Tarragona”, diu la crònica de les obres que va publicar el mateix Domènech. Però en aquesta informació hi ha una errada: l’obra atribuïda a Gaudí és en realitat el Teatre del Patronat Obrer -avui Teatre Metropol-, la primera obra en solitari de Jujol, que coincideix, això sí, amb la construcció de la Pedrera, de Gaudí, en la qual va col·laborar. Malgrat tot, les restes del rei Jaume i el Teatre Metropol tenen en comú el fet d’haver sigut desenterrats, tornats a descobrir.

La història del Teatre Metropol començarà una nova etapa en poques setmanes. Està previst que a finals de setembre els tècnics de l’Ajuntament de Tarragona es reuneixin amb els tècnics del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat per avaluar quines noves intervencions s’han de portar a terme per mantenir l’edifici, i també està previst comptar amb l’arquitecte que el va restaurar, Josep Llinàs. “Tinc un record extraordinari d’aquesta obra, perquè vam anar descobrint coses que pensava que no existien. Com també feia Gaudí, coses que no es veien, però que igualment les feien. Per exemple, una màscara que hi ha a la part més alta del sostre per cobrir el punt on es troben tres plans”, afirma Llinàs. Pel que fa a les futures obres de manteniment, el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona, Josep Maria Prats, explica que “no es tracta només de fer un lífting, sinó de consolidar les parts que s’han deteriorat, i també cal remodelar una part de l’escenari”. “No és una gran obra, però s’ha de fer amb molta cura”, afegeix Prats. També està previst que l’Ajuntament engegui els tràmits perquè el Metropol passi de Bé Cultural d’Interès Local a Bé d’Interès Nacional. A més, enguany es compleix el 20è aniversari del premi FAD d’arquitectura que va rebre la restauració de Josep Llinàs. Com David contra Goliat, aquesta intervenció es va imposar al Macba, de Richard Meier.

Un edifici bombardejat

Les obres del Teatre del Patronat Obrer van finalitzar el 1912, però no les va acabar Jujol per desavinences amb els promotors. El Teatre Metropol no ha tingut una vida fàcil: durant la Guerra Civil hi van caure dues bombes, més endavant va ser reconvertit en cinema, fins que va ser clausurat als anys 80 per la manca de condicions de seguretat. La descoberta que sota els afegits encara hi havia l’obra de Jujol és una història apassionant. “Els més curiosos no s’acontentaven amb la vista, es dedicaven a gratar l’horrorosa pintura de color xocolata clar que hi havia per tot arreu. Sempre acabaven descobrint algun rastre de pintura, suposadament original, d’un color groc, blau o rosa transparent. Altres vegades s’entretenien a desmuntar una mica més el sostre fals per acabar comprovant que el primitiu hi era, i sencer”, explica l’arquitecte Jordi Sardà en un crònica d’una visita al teatre.

Jujol va concebre el teatre amb la metàfora de la nau salvadora de la cristiandat -l’església- que navega a través de les vicissituds de la vida. El va omplir de referències marítimes, com les onades, la quilla d’un vaixell i les veles. Però l’embarcació hauria naufragat si el Col·legi d’Arquitectes de Tarragona no hi hagués intervingut i l’Ajuntament no hagués comprat l’edifici. “El Col·legi va assabentar-se que volien convertir el teatre en una sabateria, i va fer gestions reiterades per evitar-ho. El propietari es va avenir a revendre el local si li compraven a un preu millor que el que havia pagat”, recorda l’arquitecte Jordi Sardà, que aleshores era vocal de cultura del col·legi. “El 1989 l’alcalde de Tarragona va canviar i vam convèncer el nou alcalde, Joan Miquel Nadal, que va fer el contrari que havia fet el seu predecessor, Josep Maria Recasens -recorda Sardà-. Va semblar oportú que Josep Llinàs es fes càrrec de la recuperació perquè ja havia col·laborat amb el Col·legi en la restauració de la seu del Govern Civil de Tarragona, d’Alejandro de la Sota, i perquè tenia un interès intens per l’obra de Jujol”.

Una procés de descobriment

Josep Llinàs no va poder comptar amb documentació original i les obres van estar plenes de descobertes. “Hi havia molts aspectes que eren incògnites i que es van anar confirmant, com la idea inicial que teníem, la del vaixell, que és la descripció que fa el seu fill”, explica Llinàs. Un altre element sorprenent és que una obra tan primerenca ja tingui aquest potencial simbòlic, de domini dels oficis i de l’ús d’elements reciclats, com algunes finestres i pilars. “Això té una interpretació econòmica, però també religiosa: qualsevol cosa que és al món té el valor d’obra divina i com més ús i temps té acumulat, més valor té”, afirma Llinàs.

Durant les obres, Llinàs, els seus col·laboradors i operaris van reproduir un dels elements de guix de la barana de l’amfiteatre per substituir els desapareguts, però finalment van descartar-ho. “El procés t’arrossega i ja no és una feina, però no és el sistema amb què Jujol feia les coses”, conclou l’arquitecte.