L'hora de les companyies joves

BarcelonaLa fundació del Teatre Lliure el 1976 per part d'un col·lectiu d'artistes pluridisciplinari que es van esllomar per poder fer a Catalunya el teatre que els agradava -una cooperativa que durant anys va treballar per amor a l'art: tots pintaven la sala, tots cobraven el mateix- és avui el referent mític de tota una generació que admira l'època en què les companyies independents van protagonitzar la recuperació del teatre català. Gairebé quaranta anys després, amb un ecosistema teatral radicalment diferent, aquell esperit rebel i creatiu que tant s'ha reconegut es pot trobar de nou i en abundància en les múltiples companyies que mantenen viu i efervescent el teixit teatral català.

Saber inventar-se la feinaLa companyia és un cau de llibertat i d'inspiració

"L'actor o està neura o està treballant", diu mig seriosament i mig de broma Ever Blanchett, director del Teatre Gaudí. Així, val més que treballi. Aquesta és una de les premisses bàsiques dels artistes que han apostat per crear una companyia: inventar-se la seva pròpia feina. L'obertura de petites sales en els últims anys -la FlyHard i l'Atrium en són els exemples més visibles, però també locals com Porta4 o el que està enllestint el col·lectiu IndiGest- i l'èxit d'algunes companyies -des d'EgosTeatre fins a Prisamata- han demostrat que l'esforç té el suport del públic. "Als anys 90 s'havia perdut aquesta feina. Excepte casos puntuals -diu Toni Casares, director de la Beckett-, no hi havia discursos estilístics col·lectius, que és la gràcia de les companyies"

"Tenir companyia et manté ocupat", afirma Jordi Oriol, d'IndiGest. Però, sobretot, garanteix llibertat i impedeix acomodar-se. "Hi vas amb l'esperit de fer el que t'agrada, no esperes que ningú ho compri. Si entres en un cicle en què treballes per encàrrec t'oblides d'experimentar. La companyia va bé per trencar rutines, t'obliga a pensar... Ens incentivem els uns als altres". Ivan Morales, de la Cia. Prisamata, que van fer la premiada Sé de un lugar amb 40 euros, deia que s'hi van posar perquè és una cosa que els fa "tenir ganes de viure" i "ser millors persones". "És així de hippie" .

Les sales alternatives han apostat tradicionalment pel talent emergent, però, ara més que mai, en una època en què els seus pressupostos i ajuts públic són molt magres, troben en les produccions de les companyies independents una bona sortida. D'una banda, perquè els és més econòmic -hi ha teatres on els artistes van a risc, però també n'hi ha que, com el Teatre Gaudí, se suma a la producció i paga el caixet dels actors- i, de l'altra, i no menys important, perquè necessiten la seva entrega i creativitat.

Estrenar a les alternativesL'aposta de la Muntaner, el Gaudí, la Beckett i el Tantarantana

Coincideixen a la cartellera quatre estrenes de companyies joves que responen a un esperit indie però a la vegada professional. Al Teatre Gaudí s'hi estrena Els guapos són els raros , "una comèdia americana adolescent cinematogràfica a la catalana i per a tots els públics", diu l'autor, Enric Cambray. Amb el reclam d'un títol que remet a Manel, una cançó original de The Mamzelles i "un llenguatge que enganxa", volen portar els adolescents al teatre. "Hi ha més companyies joves que joves al teatre", assegura Cambray.

Al Tantarantana, una altre grup d'actors joves hi acaba d'estrenar el primer èxit de Mark Ravenhill, la sòrdida i dura Shopping & Fucking . La Sala Beckett defensa Solfatara , un muntatge de la companyia Atresbandes que va espavilar-se per obtenir beques i residències a Madrid i Birmingham, va guanyar premis a l'estranger i va fer una trentena de bolos a Europa abans d'estrenar l'espectacle a casa. L'obra retrata una parella. "Un dia et lleves, esmorzes i no tens res a dir-te. Creix un abisme entre l'un i l'altre difícil de controlar", explica Miquel Segovia. Ells han escenificat la por de la parella com un personatge més que actua "com un terrorista posant-los bombes". La Muntaner confia en Les Antonietes, una companyia que adapta textos clàssics i ara estrena Stockmann , una versió lliure d' Un enemic del poble de Henrik Ibsen.

Entusiasme i compromísUna forma de lluita col·lectiva a favor de la professió i la cultura

Com admet Julio Álvarez, director del Tantarantana, les companyies joves s'ocupen elles mateixes de gestionar les xarxes socials i buscar-se el seu públic. Aixequen l'espectacle amb recursos propis i ajuden a omplir les sales. És el cas d' Els guapos són els raros . "No volia fer un Verkami perquè al final el paga la mama. He rascat molt i hem aconseguit ajut de l'empresa privada. Ens han donat rajoles per a l'escenografia, ens han cedit un local per assajar...", diu d'exemple Enric Cambray.

També coincideixen els artistes en el fet que la feina en una companyia és la seva manera de lluitar per la professió. "No som aquí per l'èxit sinó pel procés. I no coneixem l'època de les vaques grasses", diu la companyia del Gaudí. "M'ensumo la creació d'una companyia de companyies -avança Oriol-. IndiGest estem en contacte amb grups com Prisamata, Solitària, La Virgueria, i veus que no estàs sol lluitant contra el món. Estem treballant en el que podem fer nosaltres per arribar a la gent, per tenir una cultura pública". "Som la generació sí-sí ", afirma Cambray.