El teatre entra a la Sala Apolo amb ‘Metalhammer’

Barcelona“Help me to survive / Metalhammer, metalhammer / Help me to stay alive”, cantaven And One a Metalhammer el 1990. Tot just feia un any que s’havia enderrocat el Mur de Berlín i el grup de pop electrònic format per Steve Naghavi i Chris Ruiz veia com la idea del sorgiment d’una Europa moderna refulgia amb optimisme a Alemanya. Tres dècades més tard, Metalhammer ha estat la inspiració de Xavier Quero i la companyia G3 per construir una obra de teatre homònima que reflecteix el moment de canvi a Alemanya i la influència de la música electrònica. L’espectacle, que es va estrenar al juliol a la Sala Fènix coincidint amb el 30è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, arriba el 9 de novembre a La [3] de la Sala Apolo, on fins ara mai s’havia pogut veure cap muntatge teatral. “Naghavi era un refugiat iranià i Ruiz era fill d’espanyols que treballaven a la Volkswagen. Van ser un dels màxims exponents de la música electrònica a Alemanya”, recorda Quero, que s’ha encarregat de la dramatúrgia i la direcció de l’espectacle.

Les figures de Naghavi i Ruiz exemplifiquen, segons Quero, “com la identitat europea estava i està totalment barrejada”. A través dels dos músics, el dramaturg ha imaginat una història de cinc personatges que viuen en una fàbrica en desús ocupada durant els últims dies abans de la caiguda del Mur de Berlín. Els protagonistes són, com els membres d’And One, persones amb diverses identitats: una noia de l’Alemanya de l’Est, un noi de pares espanyols que viu a Berlín, una noia iraniana, un polonès de classe benestant i una txecoslovaca perseguida pel KGB. “Tots viuen una gran fugida cap endavant i s’enfronten a diferents dilemes -apunta Quero-. Viuen en un entorn marginal, estan exclosos de la societat i es debaten entre fugir i quedar-se, intenten escapar-se de la pobresa, entendre la pròpia identitat”. El repartiment de Metalhammer està format per Marta Mateo, Ariane Millet, Jan Zawisza, Sergio Navarro i Marta Martínez-Seara. La música és, inevitablement, un component fonamental per al muntatge. “Hi és molt present com a eina de batalla, sobretot l’EBM i la música industrial. Cada escena és una cançó emblemàtica del techno alemany”, assenyala Quero, que esmenta grups com D.A.F., Einstürzende Neubauten, Kraftwerk i Peter Schilling.

Una gran pista de ball

Aprofitant que Metalhammer transcorre essencialment dins de clubs i a les pistes de ball, la companyia transformarà tota La [3] de l’Apolo en el gran escenari on té lloc la seva història. “Ens servirà per poder aportar veritat i transportar l’espectador directament al lloc on passa l’acció”, destaca Quero. A la sala hi haurà algunes butaques per als que prefereixin seure, si bé el muntatge està pensat per ser vist “dret, com si estiguessis en un concert”, apunta el director. El públic fins i tot podrà ballar quan els actors ho facin a l’escenari, si bé Quero recorda que és una obra de teatre i que cal respectar els intèrprets. “Serà una experiència interessant, i estem oberts a totes les reaccions”, afegeix el director.