Una tarda "de paraules d'amor" per a Juan Marsé

Juan Marsé va voler anar sempre pels seus propis camins. “Durant la primera meitat de la seva vida va fer veure que era un nen pobre i durant la segona va fer veure que era un vell enfadat, que tampoc era cert, però ell volia anar a la seva bola”, va dir ahir Eduardo Mendoza del seu amic durant l’homenatge que li va dedicar l’Ajuntament de Barcelona. Va ser a l'exterior de la biblioteca que porta el seu nom al barri del Carmel, coincidint amb el primer aniversari de la seva mort. Juan Marsé també va anar a la seva, i va enlluernar els seus col·legues, perquè va forjar la seva literatura assimilant tots els corrents de la literatura espanyola de postguerra, des de l’experimental fins al sentimental. Per això, com va dir també Mendoza, va ser “un mestre”, que va escriure en un “castellà barceloní amb moltes incorreccions” en el qual es reconeixen molts barcelonins. “Vam tenir la sort que ens vam trobar amb una Barcelona molt rica, molt viva i literàriament molt poc explotada. Teníem per a nosaltres un camp que ningú havia conreat”, va dir Mendoza.

“Aquesta és una tarda de paraules d’amor”, havia dit abans el presentador de l’acte, el periodista Juan Cruz. Va ser també una tarda durant la qual l’alcaldessa Ada Colau va recordar Marsé nerviosa per “l’admiració profunda” que li tenia, i Miquel Iceta es va estrenar a Barcelona com a ministre de Cultura. Tot amb música d'Astor Piazzola interpretada pel grup Libertango com a banda sonora. A Juan Marsé no li agradaven gens els elogis, així que potser l’hauria sorprès que l’editora Maria Fasce, que va editar tres llibres seus a Lumen, digués que és l’escriptor “més semblant a Borges” que ha conegut, perquè “escrivia fins i tot quan conversava”, va dir Maria Fasce. Dels últims anys de Marsé recordava la seva “curiositat” i la “manca d'interés de parlar d’ell mateix”, mentre que l’editora Silvia Querini va recordar com a Marsé li agradava molt “corregir”, així com totes les propostes que sorgien mentre treballaven les seves novel·les plegats. “Per bé i per mal vaig conèixer el Juan quan ja no existia el glamur del whisky sinó que hi havia aigua mineral sense gas i medicaments, cosa que va deixar molt espai per a la imaginació”, va dir Querini.

A l'acte també hi van assistir el fins ara tinent d'alcaldia de Cultura i Educació, Joan Subirats, i pel que fa als familiars, la vídua de l’autor, Joaquina Hoyas; els seus fills, Berta i Sacha; i els seus nets Guille, Jan, Nadia i Sami. També el seu germà, Jordi Marsé. Després que Guille Torena i Jan Marsé llegissin Autoretrato, del mateix Marsé, i el poema de Joan Margarit El llarg final, recordant Juan Marsé, Berta Marsé va començar la seva intervenció recordant com havia sabut per la premsa, quan era una adolescent, que el seu pare era adoptat, i com ell hi havia tret importància quan ella havia corregut al seu despatx a preguntar-li aclaparada si la notícia era certa. En lloc de la sang i la genètica, Marsé, amb aquella resposta, havia donat valor a "la voluntat mútua de cuidar-se i estimar-se", com va dir Berta Marsé. També va evocar els records inesborrables de les últimes setmanes que va passar amb ell a l’Hospital de Sant Pau, i totes les mostres de suport que va rebre després de la mort de l’escriptor. Va ser en una llibreta que Juan Marsé portava amb ell a l’hospital on la filla va trobar una primera nota de consol: “Si has estimat, si t’han estimat, sabràs en la vellesa que aquest era el vertader i poderós llaç que et va unir a la vida, l’únic que mereix ser recordat”, va llegir la seva filla per acabar els discursos.