Love in da house
El Tarambana, un salvavides infal·lible per a un dia de pluja
Ctrl+Z constant. Popurri de sorolls. Desconcentració màxima. I feina a més no poder = DRA-MA:
Em poso els cascos i surto d’on sóc. Pam. Plou. I això que feia més de 90 dies que no ho feia. Em mig emprenyo i accelero el pas. Observo: mainada dibuixant vidres entelats, parelles compartint paraigua, romàntics corrent sota la pluja. Tot plegat em relaxa: en el fons el paisatge és tendre. I jo ja he trobat el meu salvavides:
Entro i m’hi sento com a casa. Llum natural a full, sensació d’amplitud, i tota la tranquil·litat del món. M’apalanco en una de les taules de fusta, retros i per compartir -com es fa a Berlín-. Del sostre en cauen bombetes, pels altaveus sona Belle and Sebastian i de la barra en surten brunchs / cafès / pastissos / gin-tònics / vermuts casolans / productes enllaunats / etc. (x10) amb una pinta excel·lent.
Endollo el Mac i saludo el combo que està al càrrec del Tarambana: el Quim i el Joan. Amics des dels cinc anys, i socis des d'en fa un parell. Obro el Word i començo a escriure. E·U·R·E·K·A: la inspiració arriba de la mà d’un suc natural + pastís de formatge amb cobertura de gerds = definitivament, els miracles existeixen.
Ja no sento ni la pluja. Ni la música. Ni els Homo sapiens moderníssims que tinc al voltant. N’hi ha que llegeixen, d’altres que s’han muntat el seu menjador particular, i molts que aprofiten l’atmosfera relaxant per fer feina. Avanço la crònica a ritme galopant. L’ambient és collonut, i el local: molt especial. S’hi està de conya -penso-. I al cap de menys de mitja hora: Intro. <3. I c’est fini! = un must do menys a la llista.