Tàpies, 10 - Todolí, 7

Sóc del parer que cal deixar dormir l'obra de Tàpies. El seu art demana de filtrar-se en el subsòl del temps, de quallar en la història. Cal deixar fer, a la manera del talp; que la seva obra vagi fent via al marge d'interessos momentanis. Tanmateix, en l'any i mig que fa que l'artista ens ha deixat, es van precipitant a casa nostra un seguit d'exposicions que delaten una certa ansietat, un neguit, que no sé si ajudarà a comprendre el seu art, cosa que seria, en un artista de la seva magnitud, una gran injustícia.

A la fundació que porta el seu nom i al Museu Nacional d'Art de Catalunya s'hi pot veure des d'avui l'exposició més ambiciosa que s'ha realitzat fins ara de l'artista. Ambiciosa per la molta obra aplegada, però de tesi feble. En l'obra de Tàpies hi ha molts Tàpies diferents. És bo que debatin els uns amb els altres, o que fins i tot es barallin, però que no s'anul·lin. No demano pas que ens serveixin el peix sense espines, sinó que no ens obliguin a menjar-nos tots els plats de la carta. Crec que una de les claus del discurs del comissari és la d'obligar-nos a desromantitzar l'obra del pintor. De fer-ne ressaltar els trencaments constants. Ara, el concepte mateix de trencament, que no respon a una concepció romàntica? Que no recalca el romanticisme? Els trencaments, en l'obra de tot gran artista, únicament són conceptualitzables com a respostes vitals, com a demandes que l'obra fa per mantenir-se viva, mai com a valor per se . La pintura de Tàpies ho fagocita tot -converteix en pintura fins i tot la seva escultura- i pot fer que, un excés descontrolat d'obres, no les devori totes.

La gran escriptora anglesa Dorothy L. Sayers diu a The mind of maker que tot acte creatiu reprodueix el mecanisme que atribuïm al paper que fa cada una de les tres persones de la Santissíma Trinitat. Primer apareix la idea creadora que contempla tota l'obra en conjunt, com si fos feta. Aquest és l'àmbit del Pare Etern. Tot seguit apareix l'energia creadora, que estableix una lluita vigorosa amb la matèria per tal de superar els entrebancs que van sorgint. Aquest és l'espai del Fill. En tercer lloc hi ha el poder creador que emana de l'obra mateixa, l'efecte que l'obra desvetlla en l'ànim de cada espectador. És el territori de l'Esperit Sant. Com a receptors que som, per què no deixem de posar bastons a les rodes a l'Esperit? Per què no permetem que les obres flueixin sense ofegar-se? Tàpies, 10. Todolí, 7.