I per què no tanquem la Sala Gran del Teatre Nacional?

"Oh, Kitty, que meravellós seria aconseguir entrar a la Casa del Mirall! Estic segura que està plena de coses precioses! Fem com que hi ha una manera d'entrar-hi, Kitty! Fem com que el vidre és tou com la gasa, i que podem travessar-lo. Apa, ara s'està transformant en una mena de boira! Travessar-lo serà bastant fàcil!"

Per què no seguim l'exemple de l'Alícia? A Barcelona tenim a mà dues cases dels miralls per emular la imaginació de Lewis Carroll. Una és a la part alta del Tibidabo, tancada entre les atraccions del parc Brigadoon. L'altra s'aixeca com una urna envoltada de columnes al costat de la plaça de les Glòries Catalanes. Els seus miralls són tan fins que gairebé no reflecteixen res.

No ens deixem enganyar per aquesta il·lusió. Endinsem-nos en la creixent boira i passem a l'altre costat del mirall. Aquí segueix el llibre que guarda el poema Jabberwocky , impertorbable a l'etimologia. Centrem la nostra atenció en els diaris desplegats sobre aquesta taula amb data d'ahir i de demà. Obrirem les minvants pàgines de cultura i espectacles i ens fixarem en els titulars. Es poden llegir sense dificultat, contravenint les lleis que regeixen rere el mirall. Intrigats els sotmetem a la prova del reflex. I llavors -fent un pas més en aquesta inútil aventura- noves sentències queden impreses davant nostre: "Tanca la Sala Gran del Teatre Nacional".

Especular amb realitats alternatives surt de franc. Sense voler afegir més tribulacions al nou director artístic de la Casa del Mirall -l'assetgen prou tribulacions per envejar Hamlet-, no fa cap nosa fabular sobre altres opcions que potser reflectirien millor la situació real per la qual passa la cultura en aquest país. Si més no serien més coherents. Només és parlar d'un intercanvi. Un canvi de prioritats i anàlisi traduït en l'ús o abandó dels espais disponibles. ¿No seria més oportú tancar en aquests moments de crisi la Sala Gran, mantenir oberta la Sala Tallers i convertir la Sala Petita en el cor del projecte del TNC? Excepte el cost de visualitzar el fracàs d'un model de cultura pública, tota la resta serien avantatges.

Un espai de convencions

La Sala Gran sempre ha sigut un espai ingrat. Una fatigosa lluita contra la seva arquitectura. Acústica deficient: des de la seva obertura ha requerit constants millores per acabar amb l'amplificació de les veus com un mal menor necessari. Escenari en cinemascope : un repte per a directors i escenògrafs que ha condicionat en excés les posades en escena i ha sobrecarregat l'esforç de producció. Ampli aforament: una llosa quan implícitament preval la directriu de la rendibilitat per quantitat sobre la de la qualitat. I a més la tossuda realitat social no acompanya. En canvi, amb una mínima inversió, seria molt rendible com a espai de convencions i congressos. L'arquitecte ja va tenir la visió premonitòria de no fer grans diferències entre el Palau Municipal de Congressos de Madrid i els espais nobles del TNC. El mateix generós vestíbul per socialitzar targeta en mà, el mateix marbre vinçat, el mateix càlid revestiment de fusta, les mateixes butaques, les mateixes lluminàries. Tot a punt perquè un congressista s'hi senti com a casa.

Dedicada la Sala Gran a fer caixa en aquesta esponerosa ciutat de fires i congressos, es podria fer, sense risc afegit, un gest de cultura seriosa -amb actitud luterana- i reorientar les activitats de la Sala Tallers a les necessitats del teatre emergent. És una proposta ja llançada per Jordi Casanovas, ara mateix el principal proveïdor d'èxits per a teatres públics i privats des del saló de la FlyHard, el laboratori desacomplexat de la nova dramatúrgia catalana. Una idea amb precedents a Europa. El públic Deutsches Theater de Berlín també va apadrinar durant gairebé tres anys (entre 1996 i 1999) una sala alternativa, Die Baracke [La Barraca], en les costures de la ciutat reunificada. En aquest precari recinte va començar Thomas Ostermeier la seva carrera artística. El projecte va acabar amb la marxa triomfal del director i el seu equip a la Schaubühne. Segur que hi hauria candidats solvents a Barcelona per posar en marxa una iniciativa similar a la Sala Tallers. I econòmicament plausible.

I en el subsòl d'aquest temple en ruïna, flanquejat per una caixa musical rovellada i un nou mercat de segona mà, quedaria intacta la Sala Petita i la seva exemplar arquitectura teatral. Un refugi a l'espera de temps millors. Una cripta d'excel·lència i resistència.