C. Tangana: "De pencaire he passat a artista, que és la millor manera de deixar de treballar"

BarcelonaAntón Álvarez, Pucho per als amics i C. Tangana per a la música, és l'home del moment gràcies al disc El madrileño (Sony, 2021). En aquest caldo de músiques populars espanyoles presentades amb estètiques pròpies de les músiques urbanes, C. Tangana destaca per l'ambició artística i per la manera com ha implicat en el projecte Kiko Veneno, Jorge Drexler, Elíades Ochoa, Touquinho, Gipsy Kings, Andrés Calamaro i Omar Apollo, entre d'altres. "Es tracta d'aprendre dels mestres i vincular-me a gent que té talent per aprendre i estar fresh", diu l'autor de Tú me dejaste de querer, una de les grans cançons del pop espanyol dels últims anys.

¿El madrileño és la teva manera de connectar amb un llinatge, amb una tradició de la música popular?

— Crec que és la meva manera de sumar-m’hi. Ha sigut com una actualització de tot el meu bagatge real. Per a mi ha sigut com destapar una cosa que tenia a dins però que jo empenyia avall. Sempre he escoltat un munt de música i l'he gaudit i l'he compartit, però fins que no vaig fer la cançó Un veneno no em vaig atrevir a no tenir cap mena de complex amb cap mena de gènere. I amb el disc pretenc pertànyer a tot això que admiro.

¿No has buscat legitimar-te a través de les col·laboracions?

— Primer de tot, he intentat aprendre, i després portar les cançons fins al lloc més gran possible.

Aquest pas que vas començar a fer amb Un veneno, suposava un canvi en la manera de produir. Com l'hi vas plantejar a Alizzz?

— Sorgeix de manera natural, per la manera que tenim de treballar, sobretot amb Para repartir, que és la cançó que vaig fer després d’Un veneno. A partir d'aquí vam començar a construir. Hi ha una mena de manifest que no cal que escrivim però que tots dos coneixem. És com un llenguatge propi que compartim perquè hem passat moltíssimes hores a l'estudi; ens entenem molt bé. Sabem el que volem. I després hi ha Víctor Martínez, que ha sigut molt important com a compositor i arranjador. Són les potes que la meva intuïció necessitava per fer alguna cosa com El madrileño.

Ferran Palau explicava fa uns dies a l’ARA que Alizzz li va trucar perquè volia produir uns temes propis amb músics tocant els instruments. ¿Tu també exploraràs aquest camí en directe?

— Encara no sé que passarà amb el directe, però les cançons del disc neixen de la guitarra, i, per tant, segur que hi haurà guitarres. Ja veurem què és el que el món ens deixa fer.

T'ho prens amb paciència?

— Sí, estic supertranquil amb això. Aquests temes i aquesta forma de pensar la música neixen també de les sobretaules i els backstages amb el Víctor, quan treu la guitarra. Això té molt a veure amb quan el meu oncle Jesús Rico treia la guitarra i cantava amb la seva filla Carola, que és una forma de viure la música no professional. Després hi ha un upgrade al disc, i tot plegat és superprofessional, però hi ha una arrel popular que també es pot legitimar amb una guitarra i quatre col·legues que no són músics. Una mica d'això, d’aquesta intimitat, és el que m'agradaria donar-li a la gent.

Un veneno recorda el que havia fet Albert Pla a Joaquín el necio: inscriure’s en la tradició de la rumba sent ell mateix.

— M’ho ha dit més gent, això que tenia a veure amb l'Albert Pla. Totes aquestes comparacions són elogis. Mai no l'he tingut com una referència explícita; sinó ho hagués dit, com he fet amb la resta. Però potser sí que la hi ha algun paral·lelisme. En qualsevol cas, jo l'admiro, així que la comparació em sembla de puta mare.

T’enfrontes a una sèrie de gèneres musicals, com el bolero, que es canten de cara, mirant als ulls.

— Em sembla una forma molt bonica de pensar-ho. A mi em neix de la forma d'escriure.

La copla, el son o el bolero no s’escriuen per cantar a multituds. I encara que davant hi hagi 10.000 persones, l’artista ho canta com si s’adrecés a una de sola. És una cosa que amb el rock o el hip-hop costa més de fer.

— Sí, és com molt íntim. És una manera molt emocional d'escriure que sembla com que és molt íntima. Sí que ho penso, sí, encara que Demasiadas mujeres em sembla música per a estadis. Però sí que hi ha aquesta intimitat, hi ha moltíssim d'això en les meves cançons.

¿Et sents més còmode escrivint des de la sensació de pèrdua que des del desig?

— No. Crec que Comerte entera és una cançó d'estimar i desitjar... I la que fem amb l’Elíades Ochoa, també. De tota manera, la pèrdua i el costat fosc de les coses sempre m'han inspirat. I molts dels artistes que més admiro i que són una referència per a mi en el cinema, en la literatura i en la música han tirat per aquí.

Al cap d'un temps d'haver fet una cançó, ¿descobreixes referències que t'han inspirat, fins i tot de manera inconscient?

— Sí, tot el que faig és d'algú. La cosa és que com jo ho proposo i el prisma per on passa quan passa per mi ho converteix en alguna cosa diferent. Per això he volgut fer patents totes les referències que hi ha al disc, i que es vegi el puzle. Crec que és una forma guai de presentar-lo: simplement esmentar les referències converteix tot plegat en un discurs i no només en una cançó.

¿En algun moment vas adonar-te que la teva carrera primer havia de ser molt sòlida a Espanya abans de competir amb Bad Bunny?

— No. Per molt que la gent ho cregui, jo no penso la meva carrera en termes mercadotècnics. Utilitzo el màrqueting perquè la meva música em permeti seguir fent més música. Jo penso la meva carrera des d'un punt de vista emocional, des de les cançons. Faig les cançons, i després ja veurem què passa. Però mai he dirigit la meva carrera basant-me en "buah, si fes això podria competir amb J Balvin". Mai ho he pensat, això. Sempre he anat a l'estudi a intentar fer el que sabia fer millor, el que més m'agradava. L'estudi, la música i l'emoció sempre estan per davant del màrqueting. Encara que tinc penjada l’etiqueta que el que jo faig és bon màrqueting, el que faig són bones cançons. Però, bé, també vam aprovar màrqueting.

I cap problema.

— Sí, sí, sempre ho he reivindicat, però se’m donen millor altres coses. Quan ho reivindicava tant és perquè en la música urbana érem tots uns ximples... i quatre anys després de sobte la música urbana és la indústria de la música. Per tant, aquest missatge ha sigut positiu i a mi m'ha anat bé perquè jo era un pencaire, i de pencaire he passat a artista, que és la millor manera de deixar de treballar.

Nominao, el tema amb Jorge Drexler, ¿és una cançó de posar-te la bena abans de la ferida per si les coses no surten bé?

— No, no. Jo porto fent música des dels 14 o 15 anys. La meva carrera musical ha passat per un munt d'estadis, i no s'està triomfant tota l'estona. M'he sentit estúpid, frustrat, sense èxit, incomprès... No sempre he sentit que cada cop estava triomfant més. El progrés no és lineal. No sempre avances. A vegades estàs progressant i de vegades estàs anant-te'n a la puta merda. Ni tan sols ser més conegut vol dir que estiguis progressant. Hi ha vegades que discos amb menys èxit et condueixen a tenir una carrera més llarga, o a tu t'omplen més com a artista. El que explica Nominao és una cosa que jo he sentit, i segur que el Jorge, amb una carrera tan llarga, també.

Per exemple, quan als Oscars no van deixar que cantés la seva cançó.

— Sí, i després la va cantar quan va rebre el premi. Tenim un vincle especial relacionat amb els premis, perquè vaig conèixer Jorge Drexler en una catifa vermella dels Latin Grammy, i perquè aquesta cançó la vam escriure una nit que ell em va convidar a l'estudi per fer temps a veure si li donaven un premi en l'última entrega dels Latin Grammy. Va ser un moment molt emotiu i bonic que em vincula molt amb el Jorge per la seva forma d'escriure. Ell sempre em diu que estic molt compromès amb el que escric perquè escric sobre coses que jo vull dir, i que això el vincula a mi encara que jo hagi començat rapejant i ell estigués llegint dècimes.

T'interessen les dècimes?

— M'interessen perquè interessen al Jorge, però no especialment. Jo sempre he renegat de la poesia tradicional, la mètrica em sembla com... Però després ell em diu: "Però si tu ho estàs fent tota l'estona. Escrius com el romancer, quartets octosíl·labs, cada vegada que fas això estàs en l'hendecasíl·lab..." M'ha ensenyat a veure-ho, però sempre intento fugir-ne. Si m'acosto a la dècima és per ell i per Andrés [Calamaro], que en són grans fans.

¿A Andrés Calamaro també el coneixies abans de fer la cançó del disc?

— A l’Andrés li va passar el meu telèfon el Jorge. Vam estar parlant a distància, i després em vaig ajuntar amb Bebe [Contepomi], un periodista argentí molt famós que és molt amic de l'Andrés, i gràcies a ell vaig sentir la necessitat que això que finalment hem fet havia de passar. La primera vegada que ens vam veure en persona va ser quan vam escriure Hong Kong.

Aquesta col·laboració amb Andrés Calamaro és la que et connecta amb el rock, que és el món amb el qual era més difícil relacionar-te.

— Sí, per això és l'última cançó del disc. És la més allunyada de mi, encara que jo he sigut molt fan de Calamaro. El disc Honestidad brutal me’l sé sencer, i Los Rodríguez s'escoltaven molt a casa meva. Però, sí, em sento molt allunyat de l'estètica rock. I m’hi segueixo sentint allunyat encara que hagi fet un tema de rock amb Andrés Calamaro. No és la meva disfressa preferida.

Tanmateix, de vegades la teva actitud interpretant connecta amb el rock urbà madrileny dels anys setanta, com si Burning s'haguessin reencarnat en tu amb eines estètiques contemporànies.

— Pot ser, Burning em molen. De fet, vaig conèixer algú de la família dels Burning, una noia, molt maca. Si tinc alguna cosa a veure amb aquesta moguda i amb aquesta penya em sembla molt bé. Amb molts dels artistes amb qui he estat a l'estudi em passa això, que potser no hi ha una afinitat estètica però que hi connectem. És de puta mare haver conegut Jorge Drexler abans de fer les entrevistes, perquè ara sembla que soc molt més llest: ell diu que s'ajunta amb artistes no per afinitat estètica sinó per afinitat deontològica, que és aquesta forma de com pensem què és el que som com a artistes. Mira el rap i el rock. Biggie [The Notorious B.I.G.] era una puta estrella de rock, però no era una estrella de rock, era una altra moguda, però s'entén. Jo crec que això passa.

Fa temps s’explicava que en els mateixos barris on es feia rock urbà als anys setanta, als 90 s'hi feia hip-hop.

— No coneixia aquest vincle però té sentit. Hermanos Herméticos és un grup mític per a nosaltres, hem anat a tots els seus bolos. Només els coneixíem nosaltres, i amb ells tenies la visió de Madrid. I hi ha una frase del Supra, d’Hermanos Herméticos, que diu: "Què m’has d’explicar si vaig néixer a Madrid amb els putos rockers". Sempre hi ha algú que porta un llegat d'una altra moguda. Estic a favor d'això, i si hi tinc alguna cosa a veure, n'estic encantat.

Quin Madrid vols explicar en les teves cançons?

— Quan vaig començar a rapejar, la meva primera demo es va titular Madrid files, i eren tres cançons sobre la ciutat. Sempre hi ha aparegut recurrentment en els meus temes de rap. Crec que hi ha una manera d'entendre el que és castís, una manera d'entendre Espanya i de entendre qui soc jo al món que també té a veure amb Madrid. Després he intentat ser obert, que és com jo considero que és Madrid, i no arrossegar els tòpics del que es considera madrileny, sinó que el madrileny pugui ser una altra cosa i que es pugui veure com una altra cosa. Sent autèntic, perquè jo soc de Madrid i es nota en la meva manera de parlar, però que tot això es pugui reinterpretar, que tingui un color més fresc, que es vegi que un madrileny una miqueta més morè està més guapo.

També tens una connexió catalana, sobretot per Alizzz, però ara també per Iván Floro (Van Vuu), el pintor que ha fet l'art del disc.

— Sí que tinc una relació amb Catalunya, sí. De fet, tenia música feta amb Refree i vaig escriure un tema que es deia La patria chica que tenia unes referències a Banyoles. El Pescaílla, per exemple, és molt important per a mi, i en general soc un gran fan de com la burgesia catalana ha cuidat la cultura, que és molt diferent a com la burgesia madrilenya ha cuidat la cultura. Soc molt fan i gran visitador de Catalunya en general i de Barcelona en particular. A Van Vuu hi vaig arribar per Instagram. Vaig veure la seva moguda i em va agradar molt. Crec que ha sigut un altre dels encerts de la direcció creativa d'aquest àlbum. M'encanta el que fa. Són olis de veritat que hem passat a digital, però, vaja, que jo tinc el quadre de Demasiadas mujeres al menjador de casa, la meva mare en té un altre i a l'oficina de la productora Little Spain n'hi ha un altre.

Què és el que t'atrau tant del Pescaílla?

— Per començar, cantava gairebé tots els gèneres que a mi m'agraden, el que passa és que els feia tots en rumba. Feia bossa nova, cantava boleros, cançons de Frank Sinatra... Era com el nostre crooner i a mi m'encanta. M'encanta el personatge i el seu gust musical, tot i que no sé si això ho feia perquè en aquell moment aquelles eren les cançons que calia fer per triomfar, però va prendre decisions de l'hòstia. Una de les meves cançons favorites és la seva versió de Sabor a mí, que em sembla la millor versió de l'univers. El reivindico perquè m'encanta, perquè és un dels meus artistes favorits. M'hauria encantat viure aquella moguda, aquell internacionalisme d'algú tan autòcton i tan d'arrel. Em sembla salvatge i molt a reivindicar. Era un moment d'una classe i una sofisticació en tot, sent gent molt poc elitista; de fet, eren tot el contrari.

Quina composició t'ha donat més rendiment econòmic?

— Crec que Tú me dejaste de querer ho superarà tot ben aviat. Vull dir, per tot el que t'ofereix, no per la pasta directa, sinó per tot el que pot generar una cançó.

Més que Booty?

— Sí, Booty no em va obrir tants camps ni em va donar res que em servís com a estatus per negociar altres coses. Crec que Tú me dejaste de querer també ho superarà tot pel que fa a reproduccions, que seria una mena d’equivalent a la venda física de discos. Tú me dejaste de querer serà la meva gran carta.

Uns mesos després del concert al Sónar de 2017...

— El pitjor concert de la meva carrera. I així i tot, Kigo [Iñigo Elosegui, el mànager de C. Tangana] em va dir: "Això no li importa a ningú, que hagi estat el pitjor, ja veuràs que bé que ens anirà això".

Sobre aquell Sónar, comentaves que aquell no era el teu públic, però que també hi volies arribar. Quatre anys després ja has arribat a tots els públics. ¿Tenies aquesta aspiració?

— Fa quatre anys tenia sobretot l'aspiració de sortir del gueto raperístic. Era la meva intenció perquè volent ser un raper tenia moltes influències d'altres músiques; sempre era tenir un peu dins i un altre fora, que és el mateix exercici que he fet ara, el que passa és que més radicalitzat i amb més temps per pensar i fer coses més guais.

És el mateix, però amb un abast molt més gran.

— Sí, esclar, ara escric millor les cançons, tinc una perspectiva més nítida de la meva carrera, sé quines coses funcionen i quines coses no. Ha sigut un aprenentatge, però la intenció era la mateixa. Això sí, el canvi ha sigut una puta bogeria, la veritat.

Com ho assimiles?

— Bé, jo tinc una família, i uns amics que ho són des de fa molt de temps, i el paper social que compleixo amb ells segueix sent el mateix, més o menys. Els amics em segueixen tractant igual, i jo passo molt de temps amb la gent que m’estimo. Llavors, hi ha moments en què si no miro el mòbil tot allò altre no existeix. Hi és perquè agafo una casa a Marbella i hi fico trenta col·legues, i de sobte estem tots allà i es nota que aquell no és el Pucho normal, però la resta del temps soc el Pucho normal jugant a la Play, sopant amb la mare, amb els cosins, amb els col·legues de fa molts, molts anys. Això em treu tota la tonteria. Hi ha hagut moments, sobretot quan estava viatjant més i de sobte em despertava un dia en un hotel a Miami i l'endemà estava a Los Angeles amb gent que em coneixia de feia tres mesos, en què et perds una mica més, però si soc aquí, en contacte amb la meva gent, no visc aquesta vida.

T'interessa perfeccionar l'expressivitat de la veu?

— No especialment. Estaria bé cantar millor? Sí. Tinc temps per a això? No. Interpretar més, sí, això sempre. Sí que soc capaç d'interpretar, el que no soc és un bon instrument. Soc un requint d'un paio que ha tocat set anys amb aquest requint. Tinc un estil, una solera, però no soc l'últim model de teclat Korg, que té tots els sons. No m'interessa arreglar el requint. A la meva família és molt habitual que els oncles comencin amb una frase: "Tu el que has de fer...". Potser no tenen ni puta idea del que fas, però és com una tradició de la meva família. I el meu oncle em deia: "Tu el que has de fer és apuntar-te a classes de cant...". I efectivament s'equivocava perquè això m'hauria pres molt de temps per fer el que havia de fer, que és relacionar-me amb persones i buscar-me per una altra banda. Hi ha una fantasia meva de tocar un instrument després d'estudiar-lo molt de temps. Per cantar crec que ja no hi soc a temps, però hauria sigut maco.

¿Has adquirit l'estatus d'artista que ja no necessita dir res a les xarxes perquè els fans i els haters són els que s’encarreguen de dirimir els assumptes entre ells mentre tu t'ho mires des de la barrera?

— Més o menys, però encara hi ha moltes coses que cal explicar. És una conversa que tenim sovint el Kigo i jo. Ell em diu: "Nosaltres ens sabem el rotllo, però la gent no. La gent està pensant coses que no tenen res a veure, no entén tot això que tu vols dir". Jo li deia: "Tio, amb aquest disc no faré promoció. El disc va de puta mare, que escriguin el que vulguin, jo passo, ja he fet el disc, porto dos anys pencant, penca tu ara i dedica't a fer que el disc ho peti". I em va contestar: "Tu creus que ho has explicat tot i que s'entén, però si no ho dius tu no s’entendrà el que vols, sinó altres mogudes". I és veritat. Encara que hi ha molta gent parlant, no necessàriament diuen coses amb sentit. Sí que ha arribat un punt que no he d'estar tota l'estona pendent de ser a internet donant la tabarra, però sí que hi ha coses que està bé explicar-les i parlar-ne perquè almenys es conegui la meva idea, que el que jo penso també quedi com a versió oficial.