"Jo era tan polític com el Julio Iglesias"
BarcelonaLluís Llach mira la platea gairebé plena del Teatre Romea. Somriu quan reconeix entre el públic la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Riu quan el conseller de Salut, Toni Comín, entra al teatre a misses dites. “El conec fa molts anys, i sempre arriba tard”, diu Llach, convocat per la Fundació Romea per a les Arts Escèniques per inaugurar la temporada amb la conferència La política de la música i la música de la política.
De tant en tant mira a un full, “el guió”, diu ell, però sobretot xerra amb la seguretat que dóna parlar a partir de l’experiència pròpia. Així arriba a “petites i lleugeres conclusions” que anticipa amb frases contundents: “Tota la cançó és política. I els que diuen que no fan política són els que mantenen els valors del sistema”. Perquè quedi més clar, diu: “Jo era tan polític com el Julio Iglesias”. I encara afegirà que “no hi ha declaració política més clara que quan un cantant diu que no fa política”, i que “les dones han sigut víctimes de les cançons d’amor i que encara ho són, perquè les cançons d’amor han mantingut el masclisme”. Ras i curt, tot és política i la música, d’altra banda meravellosa, sovint és “al servei del sistema de valors que vol imposar l’oligarquia”.
“Tot és política”
A l’inici de l’acte l’actor Carles Canut va descriure Llach com una persona que reuneix tres coses, “la política, el pensament i l’art, que a vegades sembla que es donin bufetades”. I és cert, perquè a més de músic Llach també és polític institucional, com a parlamentari, però les seves paraules no fan cap mena de distinció: “Parteixo de la base que tot és política”.
Tanmateix, Llach no ho tenia tan clar quan era aquell adolescent que va arribar a Barcelona per estudiar a l’Escola d’Enginyers primer i a la Facultat de Ciències Econòmiques, Polítiques i Socials després. Ni quan va passar la prova per entrar als Setze Jutges. Hi va anar “sense voluntat de militància”, diu en els primers minuts d’una xerrada que segueix un fil autobiogràfic. “Sóc fill de família burgesa i carlina per part de pare, i molt de dretes per part de mare”, recorda per situar d’on ve. Llach no s’està d’explicar alguna batalleta, com ho faria un monologuista acostumat a gestionar les dinàmiques narratives del relat, però cada anècdota persegueix un propòsit molt clar. Per exemple, quan regira els capítols de la censura franquista, ho fa per deixar constància del poder polititzador de la repressió. “Quan anava amb els Setze Jutges a cantar pels pobles, al final del teatre sempre hi havia la Guàrdia Civil. Aquella va ser la constatació que cançó i política anaven juntes”, diu, abans de recordar que amb el temps els cantautors van aprendre a fer servir tota una retòrica metafòrica per burlar “el llapis vermell” dels censors a les ordres del ministre Fraga Iribarne. Mira enrere, però amb intenció, com quan rememora aquell recital a Madrid en què entre el públic que cridava “ETA sí, ianquis no” hi havia “futurs ministres socialistes”.
El fil autobiogràfic arriba a la democràcia, quan Llach s’adona del poder de la indústria discogràfica i que aquell sistema que abans els deia que eren polítics a cop de repressió aleshores va voler despolititzar-los també a través de la música. “La cançó moderna és una eina d’alienació massiva utilitzada a consciència pels gran poders”, sentencia. És un pensament que al final de la xerrada, i ja fora de guió, lliga amb el present immediat quan assegura que en els pròxims mesos “la màxima ambició del món unionista és desmobilitzar l’independentisme”. “Saben que mentre no passi això som imparables”, diu abans d’excusar-se: “Això ja sembla un recital”.
